Tercera setmana

Bona tarda,

Aquesta setmana a classe hem parlat dels reptes del s. XXI a l’educació i les lleis.

Hi ha 6 reptes. El primer que tenim es la professionalització docent. Hi ha una frase de Francesc Imbernon que diu: “Els mestres han de recuperar el control de la seva professionalització”. Hem de tenir una bona formació docent per a superar aquest repte.

Els principals models de resistència als canvis ,que Jaume Carbonell escriu al llibre Una educación para mañana , són:

El model funcional i absentista reproductor d’inèrcies i rutines, on nomes el professor utilitza el llibre de text i no vol fer cap tipus d’innovació.

El model especialista on el mestre nomes defèn la seva assignatura , no pot veure una visió global i tampoc treballa en equip.

El model autista on el professor nomes va a fer la seva classe i se’n va, no es preocupa pels alumnes.

El model nostàlgic on el mestre no vol participar als canvis que es fan perquè una vegada ho va intentar i no va funciona.

El model basat en la queixa permanent on sempre la culpa és de l’Administració sense veure la pròpia responsabilitat.

El segon repte que tenim es l’aprenentatge al llarg de la vida, tenim que concebre l’educació mes enllà de l’escola. Tenim que formar amb autonomia i responsabilitat als nens. Jacques Delors al llibre La educación encierra un tesoro parla d’aquest tema. També diu que es necessària conèixer l’ educació infantil i secundaria per a una bona formació.

El tercer repte consisteix en l’educació per competències. Cada nen aprèn segons les seves capacitats. L’escola Montserrat es una de les primeres escoles que utilitza el sistema de les intel•ligències múltiples, de Howard Gardner.

El quart repte tracta de l’ús i l’ integració de la tecnologia. Aquest repte esta relacionat amb el primer per la professionalització docent, perquè un bon mestre ha de sabre utilitzar les noves tecnologies per poder ensenyar-la als nens.

El quint repte es donar als nens una educació ambiental. Hem de transmetre als nens uns valors ecològics per a que respectin el medi ambient i el cuidin.

Finalment, l’últim repte parla de la qualitat. Cal tenir una educació on els nens surten preparats per a afrontar tots els àmbits de la vida.

Vam veure a classe un vídeo molt polit que es deia tot comença amb un bon mestre i tractava d’ una noia que era astronauta. La professora un dia a l’escola l’hi va explicar els planetes i ella es va interessar cada vegada mes. Finalment va aconseguir el seu somni.

Jaume Carbonell també parla sobre com han de ser els bons mestres mitjançant deu atributs. El primer es el coneixement de l’ infantessa i l’adolescència. Cal col•laborar amb les famílies per a intercanviar informació i fixar pautes en l’educació.

El segon punt es la relació amorosa i afectiva on explica que el coneixement ha de tenir una certa carga d’emotivitat. Per a tenir una bona relació educativa amb l’alumne hem de parlar molt amb ell o acompanyar-ho durant tota la seva trajectòria escolar i humana entre altres.

El tercer punt es la relació amb la cultura, tenim que tenir consciencia de l’espai i el temps on vivim. El professorat culte es el que sempre busca raons per a comprendre millor perquè les coses son com son. La cultura transforma la relació amb el mon, amb un mateix i amb la resta dels alumnes.

El quart punt es el saber fet pràctica, hem de sabre organitzar el currículum amb adaptacions a la diversitat dels alumnes. Es necessari tenir un temps de reflexió per a seguir avançant i valorar la feina que hem fet.

El quint punt es l’ innovació critica i progressista, el professorat innovador sap crear entorns d’aprenentatge i provocar la curiositat per el coneixement i vol canviar tots els àmbits de l’escola.

El sisè punt es el compromís polític i social. Darrera de qualsevol proposta i actuació docent hi ha un discurs ideològic i un conjunt de valors, com per exemple, el desenvolupament sostenible.

El setè punt es el valor del testimoni. S’educa a traves del testimoni personal, una bona relació i l’exemple.

El vuitè punt es la formació permanent. Es bo combinar la formació col•laborativa amb la personal.

El novè punt tracta de la cooperació i les xarxes docents. Els professors s’ajuden per a sentir-se mes reconeguts i recolzats en les seves idees i actuacions. Una eina molt important per a aconseguir això son les noves tecnologies. Encara que les xarxes virtuals mai substituiran el valor i la qualitat com un mestre ho fa a l’aula.

I l’últim punt es que encara hi ha raons per a l’esperança. No tot es dolent, encara que sempre es dona una mala imatge de la professió.

També vam parlar a classe de les lleis de l’educació i dels sistemes educatius. Els sistemes educatius que hem tingut han set: la llei Moyano(1857), LGE (1970), LOGSE (1990), LOCE (2002) i la LOE (2006)

Amb la llei Moyano hi havia una gran quantitat d’analfabetisme i va ser a finals del franquisme amb el sistema educatiu LGE que l’escola va ser obligatòria fins als 14 anys i desprès podies estar fins als 16. Va aportar molta qualitat i el 100% dels nens es van escolaritzar. A partir dels 14 anys podies fer Batxillerat o FP, encara que FP estava molt desprestigiat. A Batxillerat nomes feien exàmens , copiaven i hi havia pocs grups per a cada especialitat.

Desprès van fer el Cou, un curs que nomes servia per a preparar-te per anar a la universitat. Era un sistema educatiu selectiu i propedèutic, es a dir, un sistema educatiu que nomes servia per passar d’un nivell a altre. Per tant, no formaven persones.

En l’actualitat, el Batxillerat forma a les persones i fa que adquireixin mes capacitats. Preparem a ciutadans del s. XXI ,a mes de complir els requisits per anar a la universitat.

Quan va entrar la LOGSE, com ja teníem a tota la població escolaritzada, necessitàvem una educació de qualitat.. Es mantenia a la gent dins del sistema educatiu. Es comença a parlar d’educació especial. S’amplien els anys d’educació obligatòria i van crear unaltre manera de treballar, les etapes de l’educació no eren propedèutiques si no eren etapes continues. Amb aquest sistema nomes valoraven les notes.

Desprès vam tenir la LOCE, on la qualitat de l’educació va tornar a ser entesa com a resultats.

I finalment va arribar la LOE, que es el sistema educatiu que tenim actualment. Es planteja la llengua estrangera i no es valoren tant les notes. La qualitat educativa es el que volem aconseguir. Tenim atenció a la diversitat i a l’ integració.

Hem de canviar el rol del professor. Tenim que canviar la formació del professorat. Els professors estan desprestigiats fins que no els compensem amb el nivell que correspon. I el mes important, hem d’aconseguir la independència del llibre de text. Ha de ser un complement d’informació no l’única font d’informació .Sinó canviem aquestes coses el sistema educatiu no millorarà. Un bon mestre ha de sabre el currículum i fer una proposta didàctica.

Segons Tonucci, actualment, ja no tenim una escola tradicional sinó una escola amb teories constructivistes, que consisteix en que els nens construeixin els seus propis coneixements. El mestre sap motivar, orientar, estimular, descobrir interessos... i renúncia a l’avaluació centrada en la memòria i busca metodologies científiques com l’observació i la documentació.

Segons Zabala, l’escola te un paper mes global aquea barca totes les capacitats de la persona a partir d’una formació integral i comprensiva. També atén a la diversitat de l’alumnat. Es defensa el treball en equip com a mitjà per fomentar la sociabilització i la cooperació per fer possible una educació entre iguals.

Gimeno Sacristan, es planteja perquè tornar a obrir el debat sobre la necessitat de canviar el sistema educatiu i parla de l’educació obligatòria. Una raó per a canviar el sistema es per que l’educació obligatòria es una realitat on treballen molts de mestres, unaltre es perquè l’educació te una importància social de primer ordre en la vida dels nens, de les famílies i de la societat en general i altre punt es que l’educació canvia amb la cultura i la societat.

L’educació obligatòria d’abans reflectia uns nous objectius ambigus, com per exemple, volia legitimar un nou ordre social o ensenyar per a controlar la disciplina dels nens.

A l’any 1948 es va reconèixer a nivell internacional l’educació com un dret compres en la declaració universal dels drets humans i l’any 1959 es va crear la declaració dels drets dels nens.

Cadascun veia l’educació de diferent manera. Uns veien que els nens tenien que deixar de treballar tantes hores en una època on els pares necessitaven els salaris que els nens portaven. A mesura que les condicions de vida i dels pares varen anar millorant els pares i l’Estat van fer un pacte, L’Estat s’encarregava dels nens.

Altres consideraven que tenir educació t’hi donava una vida mes digna, altres veien l’educació com una forma de relacionar-se amb gent d’un estatus social diferent al seu o simplement per l’oportunitat de gaudir del coneixement.

L’educació obligatòria segons Sacristan, es basava en una sèrie de punts: en la fonamentació de la democràcia, era un estímul per al desenvolupament de la personalitat dels alumnes, en l’ inserció de les persones al mon i en la custodia dels nens mes petits.

Aquesta educació formava part de la realitat social. Qui tenia mes educació i de mes qualitat tenia millors condicions de vida que les persones que no havien estudiat. Això va crear una desigualtat general.

En l’actualitat, l’educació obligatòria es una realitat de dimensions socials, politiques, antropològiques, familiars i personals que es projecta en la mentalitat, en els afectes i en els comportaments.

Es molt interessant conèixer els sistemes educatius que teníem abans perquè ens adonem de com ha canviat l’educació. Per exemple, ja no tenim aquest sistema selectiu i propedèutic i ja no tenim tant en compte els resultats a l’hora d’avaluar sinó que tenim present altres coses.

Estic d’acord amb els reptes que planteja Jaume Carbonell, perquè pens que si aconseguim superar-los l’educació canviarà. Crec que tots els reptes son importants però per a mi el segon repte es essencial per a aconseguir una bona educació. Crec que també es molt interessant els deu atributs que exposa Carbonell per a ser un bon mestre. Jo pens que es necessari tenir clar aquestos atributs, ja que recullen els principals valors d’aquesta professió.

També estic d’acord amb la visió que te en Zabala respecte a l’educació perquè defensa el treball en equip i la diversitat de l’alumnat.

En Tonucci també te part de raó quan diu que ja no tenim una escola tradicional, sinó una escola amb teories constructivistes. Els nens han de construir el seu propi coneixement.

M’han agrada’t molt els capítols que he llegit de Gimeno Sacristan, perquè parlen de com era vista l’educació abans. L’educació ha canviat molt perquè ,segons Sacristan, els professors ensenyaven als alumnes per a controlar la seva disciplina i ara els ensenyem per a que puguin afrontar tots els àmbits de la vida en el futur.

En definitiva, tant en Jaume Carbonell, en Sacristan, en Zabala o en Tonucci tenen part de raó amb la seva visió de l’educació.

He trobat un vídeo on explica molt bé l’educació que hi havia abans i la d’ara, mostrant com cada vegada l’ensenyament a anat empitjorant i com els infants tenen major facilitat e imaginació per crear coses mentre que un nen d’una edat mes avançada que ja a rebut uns estudis a reduït molt les seves capacitats creatives. També parla de política i com aquesta esta unida amb l’educació.