Aquesta setmana hem començat un tema nou que parla sobre cóm aprenem i les competències bàsiques.
Hem començat parlant sobre cóm aprenem. Hi ha dos tipus d’aprenentatge, mecànic i significatiu. L’aprenentatge mecànic és l’aprenentatge superficial on només memoritzem els continguts, es possible reproduir-los literalment però no els podem utilitzar per a solucionar un problema real. En canvi, l’aprenentatge significatiu es un aprenentatge molt elaborat, en el que es poden reproduir els continguts y donar resposta a problemes reals. Es molt útil per a la comprensió e interpretació dels continguts.
Abans de començar a parlar sobre competències i cóm poder ser competents definiré que vol dir el terme competència. Competència es allò que caracteritza a una persona capaç de realitzar una tasca concreta de forma eficient.
Segons Zabala: "El domini d’una competència implica una acció que per a ser eficaç ha de mobilitzar distints recursos constituïts per esquemes d’actuació que integren coneixements, procediments i actituds."
Un aprenentatge serà més o menys significatiu segons la major o la menor intensitat de factors o condicions que intervenen en l’aprenentatge.
Per a ser competents em de tenir un aprenentatge significatiu mitjançant 10 principis psicopedagògics, segons Zabala al llibre 11 ideas clave.
En el primer principi pedagògic, Zabala, explica que l’estructura cognitiva esta formada per una xarxa d’esquemes de coneixement. Aquests esquemes són representacions que una persona posseeix sobre qualsevol objecte de coneixement. Al llarg de la vida es tornen més complexos. Els coneixements previs han de ser el punt de partida de l’alumne. Els nous aprenentatges s’han d’adaptar a allò que l’alumne sap.
El segon principi tracta sobre la connexió que hi ha d’haver entre els coneixements. Ha d’haver-hi una relació profunda entre els coneixements previs i el nou coneixement per a que l’alumne pugui arribar a assolir bé els coneixements.
L’aprenentatge es produeix quan s’estableixen relacions substantives i no arbitraries entre els coneixements previs i el nou aprenentatge. Es pot aprendre bé quan la distancia entre el que es sap i el que ha d’aprendre es adequada o quan l’alumne te disposició per a relacionar i treure conclusions. Quan aquestes situacions no es donen pot produir-se un aprenentatge mecànic.
El tercer principi psicopedagògic tracta sobre el nivell de desenvolupament de l’alumnat. Per aprendre es necessari actualitzar els nostres esquemes de coneixement, contrastar-los amb els nous, crear similituds o discrepàncies e integrar-los en els nostres esquemes. Els alumnes han de tenir un nivell de desenvolupament adequat per acceptar un concepte nou.
Hi ha diferents nivells de desenvolupament amb les mateixes intel•ligències. Són diferents formes d’expressar-se, però totes son importants. El nivell de desenvolupament està relacionat amb la teoria de les intel•ligències múltiples, de Howard Gardner, que recentment va obtenir el premi Princep d’Astúries per aquesta teoria, on cada nen pot aprendre segons les seves capacitats.
El quart principi psicopedagògic tracta sobre la zona de desenvolupament proper. Es una teoria de Vigotsky i explica la distancia que hi ha entre el que se i el que he de sabre. Saber fer coses autònomament i he de saber fer coses amb autonomia, aconseguiré fer-ho amb ajuda i després sense. L’ensenyament i l’aprenentatge pot considerar-s’hi com un procés per a superar reptes que avancen cada vegada més.
El quint principi psicopedagògic tracta sobre la bona disposició que ha de tenir l’alumne per l’aprenentatge. Segons Zabala, per a tenir una bona disposició per l’aprenentatge tenim que desenvolupar les capacitats cognitives, tenir un bon equilibri personal i una relació interpersonal i de inserció social. Es adir, que si un alumne esta trist o no te una bona situació familiar no podrà aprendre bé els nous continguts ni obtindrà bons resultats.
El sisè principi psicopedagògic tracta sobre la funcionalitat de l’aprenentatge. L’aprenentatge ha de tenir sentit, el tenim que poder aplicar en la vida real. Hem de saber per a que serveix. Per exemple, les fraccions matemàtiques, hem de sabre com utilitzar-les en la via quotidiana. Els coneixements s’han d’explicar des d’un punt de vista funcional.
El setè principi psicopedagògic tracta sobre l’activitat mental i el conflicte cognitiu. L’activitat mental es el principi d’activitat de l’alumne que després el farà reflexionar, crea o investigar sobre qualsevol tema. El conflicte cognitiu, es una teoria de Piaget i es l’aprenentatge que implica resoldre un problema. Primer hem de tenir un desequilibri i gracies al nou aprenentatge crearem un equilibri. Per a que l’aprenentatge es produeixi es necessari que l’alumne sigui protagonista.
El vuitè principi psicopedagògic tracta sobre tenir una actitud favorable per aprendre o el que es el mateix, estar motivat. S’atribueix sentit al que aprenem quan existeix interès cap als nous coneixements.
Hi ha dos tipus de motivació: la intrínseca i l’extrínseca. La intrínseca es una motivació profunda, on aprens per aprendre, es a dir, cerques coses per tu mateix i l’extrínseca es una motivació superficial donada únicament per aconseguir una nota satisfactòria en l’avaluació, l’aprovació del professorat, dels companys o de la família... Em de saber modificar la motivació extrínseca per arribar a tenir i fomentar als nens una motivació intrínseca.
El novè principi psicopedagògic tracta sobre com l’autoestima, l’ autoconcepte i les expectatives que tenim del nostre aprenentatge incideixen en les diverses capacitats de les persones, en les competències i en el benestar.
Una persona ha de tenir expectatives positives per a aprendre. Si es tenen expectatives negatives no podrà aprendre bé. Si el mestre te expectatives negatives de que un alumne no sap fer una cosa, finalment l’alumne tindrà aquest autoconcepte.
I l’últim principi psicopedagògic explica que es meta –cognició o meta – aprenentatge. Es la capacitat de prendre consciencia del funcionament de la nostra forma d’aprendre i comprendre els factors que expliquen que el resultat d’una activitat sigui positiu o negatiu, es a dir, és la reflexió sobre el que he aprés, quins nous aprenentatges podré aprendre, el que no he aprés... Un nen també ha de saber com aprendre, per exemple, ha de saber de quina manera aprèn millor la llengua.
Regular el propi aprenentatge es un factor molt important en l’aprenentatge per competències.
Vaig a començar la meva reflexió parlant sobre l’aprenentatge mecànic i significatiu. Estic d’acord amb el que diu Zabala perquè a l’hora d’aprendre si ho fas mitjançant un aprenentatge mecànic, al cap d’un temps no recordaràs res i no sabràs aplicar-ho a la vida diària, en canvi, amb un aprenentatge significatiu podrem reproduir els continguts i a resoldre problemes de la vida quotidiana.
Penso que a l’hora d’ensenyar hem de tenir presents aquests principis psicopedagògics, ja que no tots els nens son iguals. Aquesta setmana Miguel Angel Santos Guerra al seu bloc a publicat un article que es diu "El dromedario no es un camello defectuoso" , molt interessant que parla sobre aquest tema.
Es responsabilitat del mestre intervenir en aquests principis psicopedagògics per a millorar la capacitat d’aprenentatge dels nens. A l’hora de treballar la motivació han de treballar junts el mestre i l’alumne.
Crec que encara a les aules no s’apliquen tots aquests principis. Hi ha mestres que no tenen en compte si el nen està preparat per assolir un nou coneixement, o creen expectatives negatives als nens. Penso que un mestre mai ha de dir-li a un alumne que no podrà aprendre un concepte. Ha d’ensenyar als nens de manera que s’interessin pel tema i així ells mateixos cercaran informació i es motivaran.
Vaig a contar una historia de quan feia primària que té molt a veure amb aquest tema. Quan era petita les matemàtiques no m’anaven molt bé .La mestra que tenia en aquell moment no m’ajudava a superar el meu problema amb aquesta assignatura i sempre li deia als meus pares que jo no podria estudiar mai, que no servia per estudiar. Jo no li vaig fer cas i vaig continuar estudiant. Ara mateix estic molt contenta d’haver arribat a aquest punt i d’haver demostrat que si que ho podia fer.
Amb aquesta historia vull dir que sempre hem de superar nous reptes i pensar que sempre aconseguiràs el que t’hi proposis.
Hem d’aconseguir que aquest principis psicològics es tinguin en compte a l’escola per poder canviar l’educació i fer que tots els nens tinguin una bona formació. Al bloc Discentia de Pedro Villarubia hi ha una noticia que es diu "Deja vu " que parla dels canvis en l’educació. Es una noticia molt interessant perquè diu que sempre estam parlant de canvis, de protestes en l’educació, d’innovació... però si nosaltres fem sempre el mateix mai canviarà res. Pedro Villarrubia ho explica molt bé en el seu bloc:
"Mañana, o pasado, nos hablarán de cambios, de tecnologías, de proyectos, de emprendedores, de innovación, de cambiar "poco a poco", de entusiasmo, ánimo,…
Hablarán".
"Pero luego, vueltos a las viejas aulas, a los viejos currículos, a la vieja jerarquía docente, algunos nos daremos cuenta, o quizás no, de lo que decía Albert Einstein:
"No pretendamos que las cosas cambien si siempre hacemos lo mismo".
Hi ha un bloc que m’ha agradat molt que es diu La mirada pedagògica , on hi ha un article publicat per Boris Mir que es diu Buenas prácticas, que diu que els mestres han de pensar com canviar la manera de fer classe. Han de cercar noves formes d’ensenyar a l’aula canviant d’actitud, com diu l’autor:
“Así que, ante una práctica excelente, la actitud enriquecedora quizás debería estar orientada a comprender los principios pedagógicos o metodológicos que la inspiran y a promover procesos propios, que surjan de nuestra especificidad. Nada de replicar, imitar o reproducir. Más bien inspirar nuevas prácticas a partir de la apropiación de los mismos principios que han tomado cuerpo en otra aula”
Per concloure aquesta entrada, he trobat un vídeo sobre l’aprenentatge significatiu. El vídeo mostra a un nen intentant fer una figura de fang. Al principi no li surt, però desprès de practicar moltes vegades l’aconsegueix fer. El missatge que transmet es que mai hem de rendir-nos, sempre tenim que seguir endavant superant nous reptes.
lunes, 31 de octubre de 2011
lunes, 24 de octubre de 2011
Tercera setmana
Bona tarda,
Aquesta setmana a classe hem parlat dels reptes del s. XXI a l’educació i les lleis.
Hi ha 6 reptes. El primer que tenim es la professionalització docent. Hi ha una frase de Francesc Imbernon que diu: “Els mestres han de recuperar el control de la seva professionalització”. Hem de tenir una bona formació docent per a superar aquest repte.
Els principals models de resistència als canvis ,que Jaume Carbonell escriu al llibre Una educación para mañana , són:
El model funcional i absentista reproductor d’inèrcies i rutines, on nomes el professor utilitza el llibre de text i no vol fer cap tipus d’innovació.
El model especialista on el mestre nomes defèn la seva assignatura , no pot veure una visió global i tampoc treballa en equip.
El model autista on el professor nomes va a fer la seva classe i se’n va, no es preocupa pels alumnes.
El model nostàlgic on el mestre no vol participar als canvis que es fan perquè una vegada ho va intentar i no va funciona.
El model basat en la queixa permanent on sempre la culpa és de l’Administració sense veure la pròpia responsabilitat.
El segon repte que tenim es l’aprenentatge al llarg de la vida, tenim que concebre l’educació mes enllà de l’escola. Tenim que formar amb autonomia i responsabilitat als nens. Jacques Delors al llibre La educación encierra un tesoro parla d’aquest tema. També diu que es necessària conèixer l’ educació infantil i secundaria per a una bona formació.
El tercer repte consisteix en l’educació per competències. Cada nen aprèn segons les seves capacitats. L’escola Montserrat es una de les primeres escoles que utilitza el sistema de les intel•ligències múltiples, de Howard Gardner.
El quart repte tracta de l’ús i l’ integració de la tecnologia. Aquest repte esta relacionat amb el primer per la professionalització docent, perquè un bon mestre ha de sabre utilitzar les noves tecnologies per poder ensenyar-la als nens.
El quint repte es donar als nens una educació ambiental. Hem de transmetre als nens uns valors ecològics per a que respectin el medi ambient i el cuidin.
Finalment, l’últim repte parla de la qualitat. Cal tenir una educació on els nens surten preparats per a afrontar tots els àmbits de la vida.
Vam veure a classe un vídeo molt polit que es deia tot comença amb un bon mestre i tractava d’ una noia que era astronauta. La professora un dia a l’escola l’hi va explicar els planetes i ella es va interessar cada vegada mes. Finalment va aconseguir el seu somni.
Jaume Carbonell també parla sobre com han de ser els bons mestres mitjançant deu atributs. El primer es el coneixement de l’ infantessa i l’adolescència. Cal col•laborar amb les famílies per a intercanviar informació i fixar pautes en l’educació.
El segon punt es la relació amorosa i afectiva on explica que el coneixement ha de tenir una certa carga d’emotivitat. Per a tenir una bona relació educativa amb l’alumne hem de parlar molt amb ell o acompanyar-ho durant tota la seva trajectòria escolar i humana entre altres.
El tercer punt es la relació amb la cultura, tenim que tenir consciencia de l’espai i el temps on vivim. El professorat culte es el que sempre busca raons per a comprendre millor perquè les coses son com son. La cultura transforma la relació amb el mon, amb un mateix i amb la resta dels alumnes.
El quart punt es el saber fet pràctica, hem de sabre organitzar el currículum amb adaptacions a la diversitat dels alumnes. Es necessari tenir un temps de reflexió per a seguir avançant i valorar la feina que hem fet.
El quint punt es l’ innovació critica i progressista, el professorat innovador sap crear entorns d’aprenentatge i provocar la curiositat per el coneixement i vol canviar tots els àmbits de l’escola.
El sisè punt es el compromís polític i social. Darrera de qualsevol proposta i actuació docent hi ha un discurs ideològic i un conjunt de valors, com per exemple, el desenvolupament sostenible.
El setè punt es el valor del testimoni. S’educa a traves del testimoni personal, una bona relació i l’exemple.
El vuitè punt es la formació permanent. Es bo combinar la formació col•laborativa amb la personal.
El novè punt tracta de la cooperació i les xarxes docents. Els professors s’ajuden per a sentir-se mes reconeguts i recolzats en les seves idees i actuacions. Una eina molt important per a aconseguir això son les noves tecnologies. Encara que les xarxes virtuals mai substituiran el valor i la qualitat com un mestre ho fa a l’aula.
I l’últim punt es que encara hi ha raons per a l’esperança. No tot es dolent, encara que sempre es dona una mala imatge de la professió.
També vam parlar a classe de les lleis de l’educació i dels sistemes educatius. Els sistemes educatius que hem tingut han set: la llei Moyano(1857), LGE (1970), LOGSE (1990), LOCE (2002) i la LOE (2006)
Amb la llei Moyano hi havia una gran quantitat d’analfabetisme i va ser a finals del franquisme amb el sistema educatiu LGE que l’escola va ser obligatòria fins als 14 anys i desprès podies estar fins als 16. Va aportar molta qualitat i el 100% dels nens es van escolaritzar. A partir dels 14 anys podies fer Batxillerat o FP, encara que FP estava molt desprestigiat. A Batxillerat nomes feien exàmens , copiaven i hi havia pocs grups per a cada especialitat.
Desprès van fer el Cou, un curs que nomes servia per a preparar-te per anar a la universitat. Era un sistema educatiu selectiu i propedèutic, es a dir, un sistema educatiu que nomes servia per passar d’un nivell a altre. Per tant, no formaven persones.
En l’actualitat, el Batxillerat forma a les persones i fa que adquireixin mes capacitats. Preparem a ciutadans del s. XXI ,a mes de complir els requisits per anar a la universitat.
Quan va entrar la LOGSE, com ja teníem a tota la població escolaritzada, necessitàvem una educació de qualitat.. Es mantenia a la gent dins del sistema educatiu. Es comença a parlar d’educació especial. S’amplien els anys d’educació obligatòria i van crear unaltre manera de treballar, les etapes de l’educació no eren propedèutiques si no eren etapes continues. Amb aquest sistema nomes valoraven les notes.
Desprès vam tenir la LOCE, on la qualitat de l’educació va tornar a ser entesa com a resultats.
I finalment va arribar la LOE, que es el sistema educatiu que tenim actualment. Es planteja la llengua estrangera i no es valoren tant les notes. La qualitat educativa es el que volem aconseguir. Tenim atenció a la diversitat i a l’ integració.
Hem de canviar el rol del professor. Tenim que canviar la formació del professorat. Els professors estan desprestigiats fins que no els compensem amb el nivell que correspon. I el mes important, hem d’aconseguir la independència del llibre de text. Ha de ser un complement d’informació no l’única font d’informació .Sinó canviem aquestes coses el sistema educatiu no millorarà. Un bon mestre ha de sabre el currículum i fer una proposta didàctica.
Segons Tonucci, actualment, ja no tenim una escola tradicional sinó una escola amb teories constructivistes, que consisteix en que els nens construeixin els seus propis coneixements. El mestre sap motivar, orientar, estimular, descobrir interessos... i renúncia a l’avaluació centrada en la memòria i busca metodologies científiques com l’observació i la documentació.
Segons Zabala, l’escola te un paper mes global aquea barca totes les capacitats de la persona a partir d’una formació integral i comprensiva. També atén a la diversitat de l’alumnat. Es defensa el treball en equip com a mitjà per fomentar la sociabilització i la cooperació per fer possible una educació entre iguals.
Gimeno Sacristan, es planteja perquè tornar a obrir el debat sobre la necessitat de canviar el sistema educatiu i parla de l’educació obligatòria. Una raó per a canviar el sistema es per que l’educació obligatòria es una realitat on treballen molts de mestres, unaltre es perquè l’educació te una importància social de primer ordre en la vida dels nens, de les famílies i de la societat en general i altre punt es que l’educació canvia amb la cultura i la societat.
L’educació obligatòria d’abans reflectia uns nous objectius ambigus, com per exemple, volia legitimar un nou ordre social o ensenyar per a controlar la disciplina dels nens.
A l’any 1948 es va reconèixer a nivell internacional l’educació com un dret compres en la declaració universal dels drets humans i l’any 1959 es va crear la declaració dels drets dels nens.
Cadascun veia l’educació de diferent manera. Uns veien que els nens tenien que deixar de treballar tantes hores en una època on els pares necessitaven els salaris que els nens portaven. A mesura que les condicions de vida i dels pares varen anar millorant els pares i l’Estat van fer un pacte, L’Estat s’encarregava dels nens.
Altres consideraven que tenir educació t’hi donava una vida mes digna, altres veien l’educació com una forma de relacionar-se amb gent d’un estatus social diferent al seu o simplement per l’oportunitat de gaudir del coneixement.
L’educació obligatòria segons Sacristan, es basava en una sèrie de punts: en la fonamentació de la democràcia, era un estímul per al desenvolupament de la personalitat dels alumnes, en l’ inserció de les persones al mon i en la custodia dels nens mes petits.
Aquesta educació formava part de la realitat social. Qui tenia mes educació i de mes qualitat tenia millors condicions de vida que les persones que no havien estudiat. Això va crear una desigualtat general.
En l’actualitat, l’educació obligatòria es una realitat de dimensions socials, politiques, antropològiques, familiars i personals que es projecta en la mentalitat, en els afectes i en els comportaments.
Es molt interessant conèixer els sistemes educatius que teníem abans perquè ens adonem de com ha canviat l’educació. Per exemple, ja no tenim aquest sistema selectiu i propedèutic i ja no tenim tant en compte els resultats a l’hora d’avaluar sinó que tenim present altres coses.
Estic d’acord amb els reptes que planteja Jaume Carbonell, perquè pens que si aconseguim superar-los l’educació canviarà. Crec que tots els reptes son importants però per a mi el segon repte es essencial per a aconseguir una bona educació. Crec que també es molt interessant els deu atributs que exposa Carbonell per a ser un bon mestre. Jo pens que es necessari tenir clar aquestos atributs, ja que recullen els principals valors d’aquesta professió.
També estic d’acord amb la visió que te en Zabala respecte a l’educació perquè defensa el treball en equip i la diversitat de l’alumnat.
En Tonucci també te part de raó quan diu que ja no tenim una escola tradicional, sinó una escola amb teories constructivistes. Els nens han de construir el seu propi coneixement.
M’han agrada’t molt els capítols que he llegit de Gimeno Sacristan, perquè parlen de com era vista l’educació abans. L’educació ha canviat molt perquè ,segons Sacristan, els professors ensenyaven als alumnes per a controlar la seva disciplina i ara els ensenyem per a que puguin afrontar tots els àmbits de la vida en el futur.
En definitiva, tant en Jaume Carbonell, en Sacristan, en Zabala o en Tonucci tenen part de raó amb la seva visió de l’educació.
He trobat un vídeo on explica molt bé l’educació que hi havia abans i la d’ara, mostrant com cada vegada l’ensenyament a anat empitjorant i com els infants tenen major facilitat e imaginació per crear coses mentre que un nen d’una edat mes avançada que ja a rebut uns estudis a reduït molt les seves capacitats creatives. També parla de política i com aquesta esta unida amb l’educació.
Aquesta setmana a classe hem parlat dels reptes del s. XXI a l’educació i les lleis.
Hi ha 6 reptes. El primer que tenim es la professionalització docent. Hi ha una frase de Francesc Imbernon que diu: “Els mestres han de recuperar el control de la seva professionalització”. Hem de tenir una bona formació docent per a superar aquest repte.
Els principals models de resistència als canvis ,que Jaume Carbonell escriu al llibre Una educación para mañana , són:
El model funcional i absentista reproductor d’inèrcies i rutines, on nomes el professor utilitza el llibre de text i no vol fer cap tipus d’innovació.
El model especialista on el mestre nomes defèn la seva assignatura , no pot veure una visió global i tampoc treballa en equip.
El model autista on el professor nomes va a fer la seva classe i se’n va, no es preocupa pels alumnes.
El model nostàlgic on el mestre no vol participar als canvis que es fan perquè una vegada ho va intentar i no va funciona.
El model basat en la queixa permanent on sempre la culpa és de l’Administració sense veure la pròpia responsabilitat.
El segon repte que tenim es l’aprenentatge al llarg de la vida, tenim que concebre l’educació mes enllà de l’escola. Tenim que formar amb autonomia i responsabilitat als nens. Jacques Delors al llibre La educación encierra un tesoro parla d’aquest tema. També diu que es necessària conèixer l’ educació infantil i secundaria per a una bona formació.
El tercer repte consisteix en l’educació per competències. Cada nen aprèn segons les seves capacitats. L’escola Montserrat es una de les primeres escoles que utilitza el sistema de les intel•ligències múltiples, de Howard Gardner.
El quart repte tracta de l’ús i l’ integració de la tecnologia. Aquest repte esta relacionat amb el primer per la professionalització docent, perquè un bon mestre ha de sabre utilitzar les noves tecnologies per poder ensenyar-la als nens.
El quint repte es donar als nens una educació ambiental. Hem de transmetre als nens uns valors ecològics per a que respectin el medi ambient i el cuidin.
Finalment, l’últim repte parla de la qualitat. Cal tenir una educació on els nens surten preparats per a afrontar tots els àmbits de la vida.
Vam veure a classe un vídeo molt polit que es deia tot comença amb un bon mestre i tractava d’ una noia que era astronauta. La professora un dia a l’escola l’hi va explicar els planetes i ella es va interessar cada vegada mes. Finalment va aconseguir el seu somni.
Jaume Carbonell també parla sobre com han de ser els bons mestres mitjançant deu atributs. El primer es el coneixement de l’ infantessa i l’adolescència. Cal col•laborar amb les famílies per a intercanviar informació i fixar pautes en l’educació.
El segon punt es la relació amorosa i afectiva on explica que el coneixement ha de tenir una certa carga d’emotivitat. Per a tenir una bona relació educativa amb l’alumne hem de parlar molt amb ell o acompanyar-ho durant tota la seva trajectòria escolar i humana entre altres.
El tercer punt es la relació amb la cultura, tenim que tenir consciencia de l’espai i el temps on vivim. El professorat culte es el que sempre busca raons per a comprendre millor perquè les coses son com son. La cultura transforma la relació amb el mon, amb un mateix i amb la resta dels alumnes.
El quart punt es el saber fet pràctica, hem de sabre organitzar el currículum amb adaptacions a la diversitat dels alumnes. Es necessari tenir un temps de reflexió per a seguir avançant i valorar la feina que hem fet.
El quint punt es l’ innovació critica i progressista, el professorat innovador sap crear entorns d’aprenentatge i provocar la curiositat per el coneixement i vol canviar tots els àmbits de l’escola.
El sisè punt es el compromís polític i social. Darrera de qualsevol proposta i actuació docent hi ha un discurs ideològic i un conjunt de valors, com per exemple, el desenvolupament sostenible.
El setè punt es el valor del testimoni. S’educa a traves del testimoni personal, una bona relació i l’exemple.
El vuitè punt es la formació permanent. Es bo combinar la formació col•laborativa amb la personal.
El novè punt tracta de la cooperació i les xarxes docents. Els professors s’ajuden per a sentir-se mes reconeguts i recolzats en les seves idees i actuacions. Una eina molt important per a aconseguir això son les noves tecnologies. Encara que les xarxes virtuals mai substituiran el valor i la qualitat com un mestre ho fa a l’aula.
I l’últim punt es que encara hi ha raons per a l’esperança. No tot es dolent, encara que sempre es dona una mala imatge de la professió.
També vam parlar a classe de les lleis de l’educació i dels sistemes educatius. Els sistemes educatius que hem tingut han set: la llei Moyano(1857), LGE (1970), LOGSE (1990), LOCE (2002) i la LOE (2006)
Amb la llei Moyano hi havia una gran quantitat d’analfabetisme i va ser a finals del franquisme amb el sistema educatiu LGE que l’escola va ser obligatòria fins als 14 anys i desprès podies estar fins als 16. Va aportar molta qualitat i el 100% dels nens es van escolaritzar. A partir dels 14 anys podies fer Batxillerat o FP, encara que FP estava molt desprestigiat. A Batxillerat nomes feien exàmens , copiaven i hi havia pocs grups per a cada especialitat.
Desprès van fer el Cou, un curs que nomes servia per a preparar-te per anar a la universitat. Era un sistema educatiu selectiu i propedèutic, es a dir, un sistema educatiu que nomes servia per passar d’un nivell a altre. Per tant, no formaven persones.
En l’actualitat, el Batxillerat forma a les persones i fa que adquireixin mes capacitats. Preparem a ciutadans del s. XXI ,a mes de complir els requisits per anar a la universitat.
Quan va entrar la LOGSE, com ja teníem a tota la població escolaritzada, necessitàvem una educació de qualitat.. Es mantenia a la gent dins del sistema educatiu. Es comença a parlar d’educació especial. S’amplien els anys d’educació obligatòria i van crear unaltre manera de treballar, les etapes de l’educació no eren propedèutiques si no eren etapes continues. Amb aquest sistema nomes valoraven les notes.
Desprès vam tenir la LOCE, on la qualitat de l’educació va tornar a ser entesa com a resultats.
I finalment va arribar la LOE, que es el sistema educatiu que tenim actualment. Es planteja la llengua estrangera i no es valoren tant les notes. La qualitat educativa es el que volem aconseguir. Tenim atenció a la diversitat i a l’ integració.
Hem de canviar el rol del professor. Tenim que canviar la formació del professorat. Els professors estan desprestigiats fins que no els compensem amb el nivell que correspon. I el mes important, hem d’aconseguir la independència del llibre de text. Ha de ser un complement d’informació no l’única font d’informació .Sinó canviem aquestes coses el sistema educatiu no millorarà. Un bon mestre ha de sabre el currículum i fer una proposta didàctica.
Segons Tonucci, actualment, ja no tenim una escola tradicional sinó una escola amb teories constructivistes, que consisteix en que els nens construeixin els seus propis coneixements. El mestre sap motivar, orientar, estimular, descobrir interessos... i renúncia a l’avaluació centrada en la memòria i busca metodologies científiques com l’observació i la documentació.
Segons Zabala, l’escola te un paper mes global aquea barca totes les capacitats de la persona a partir d’una formació integral i comprensiva. També atén a la diversitat de l’alumnat. Es defensa el treball en equip com a mitjà per fomentar la sociabilització i la cooperació per fer possible una educació entre iguals.
Gimeno Sacristan, es planteja perquè tornar a obrir el debat sobre la necessitat de canviar el sistema educatiu i parla de l’educació obligatòria. Una raó per a canviar el sistema es per que l’educació obligatòria es una realitat on treballen molts de mestres, unaltre es perquè l’educació te una importància social de primer ordre en la vida dels nens, de les famílies i de la societat en general i altre punt es que l’educació canvia amb la cultura i la societat.
L’educació obligatòria d’abans reflectia uns nous objectius ambigus, com per exemple, volia legitimar un nou ordre social o ensenyar per a controlar la disciplina dels nens.
A l’any 1948 es va reconèixer a nivell internacional l’educació com un dret compres en la declaració universal dels drets humans i l’any 1959 es va crear la declaració dels drets dels nens.
Cadascun veia l’educació de diferent manera. Uns veien que els nens tenien que deixar de treballar tantes hores en una època on els pares necessitaven els salaris que els nens portaven. A mesura que les condicions de vida i dels pares varen anar millorant els pares i l’Estat van fer un pacte, L’Estat s’encarregava dels nens.
Altres consideraven que tenir educació t’hi donava una vida mes digna, altres veien l’educació com una forma de relacionar-se amb gent d’un estatus social diferent al seu o simplement per l’oportunitat de gaudir del coneixement.
L’educació obligatòria segons Sacristan, es basava en una sèrie de punts: en la fonamentació de la democràcia, era un estímul per al desenvolupament de la personalitat dels alumnes, en l’ inserció de les persones al mon i en la custodia dels nens mes petits.
Aquesta educació formava part de la realitat social. Qui tenia mes educació i de mes qualitat tenia millors condicions de vida que les persones que no havien estudiat. Això va crear una desigualtat general.
En l’actualitat, l’educació obligatòria es una realitat de dimensions socials, politiques, antropològiques, familiars i personals que es projecta en la mentalitat, en els afectes i en els comportaments.
Es molt interessant conèixer els sistemes educatius que teníem abans perquè ens adonem de com ha canviat l’educació. Per exemple, ja no tenim aquest sistema selectiu i propedèutic i ja no tenim tant en compte els resultats a l’hora d’avaluar sinó que tenim present altres coses.
Estic d’acord amb els reptes que planteja Jaume Carbonell, perquè pens que si aconseguim superar-los l’educació canviarà. Crec que tots els reptes son importants però per a mi el segon repte es essencial per a aconseguir una bona educació. Crec que també es molt interessant els deu atributs que exposa Carbonell per a ser un bon mestre. Jo pens que es necessari tenir clar aquestos atributs, ja que recullen els principals valors d’aquesta professió.
També estic d’acord amb la visió que te en Zabala respecte a l’educació perquè defensa el treball en equip i la diversitat de l’alumnat.
En Tonucci també te part de raó quan diu que ja no tenim una escola tradicional, sinó una escola amb teories constructivistes. Els nens han de construir el seu propi coneixement.
M’han agrada’t molt els capítols que he llegit de Gimeno Sacristan, perquè parlen de com era vista l’educació abans. L’educació ha canviat molt perquè ,segons Sacristan, els professors ensenyaven als alumnes per a controlar la seva disciplina i ara els ensenyem per a que puguin afrontar tots els àmbits de la vida en el futur.
En definitiva, tant en Jaume Carbonell, en Sacristan, en Zabala o en Tonucci tenen part de raó amb la seva visió de l’educació.
He trobat un vídeo on explica molt bé l’educació que hi havia abans i la d’ara, mostrant com cada vegada l’ensenyament a anat empitjorant i com els infants tenen major facilitat e imaginació per crear coses mentre que un nen d’una edat mes avançada que ja a rebut uns estudis a reduït molt les seves capacitats creatives. També parla de política i com aquesta esta unida amb l’educació.
lunes, 17 de octubre de 2011
Segona setmana
Bon día,
Aquesta setmana hem parlat a classe de l’educació del s. XIX i l’educació del s XXI , encara que la setmana anterior vaig comentar un poc aquest tema, vull ampliar-ho una mica més.
Vaig comentar que durant el s. XIX , a la societat industrialitzada, la finalitat de l’escola era l’aprenentatge escolar però també instruir als alumnes. Del mestre també vaig dir que era autoritari i que era l’únic transmissor de coneixement i sempre treballava tot sol. Dels alumnes vaig que eren una tabula rassa, es a dir, no tenien cap coneixement previ. També eren passius i l’únic que feien era memoritzar les lliçons, encara que no ho entenguessin. A classe estaven agrupats per edat i per sexes.
Disposaven d’uns recursos escassos, com podien ser mapes, pissarra, un globus terraqui.. però el més important era el llibre de text. Era l’única font d’informació i marcava el currículum de tot el curs. Pel que fa al contingut, estava dividit per assignatures, encara que la realitat no estava dividida per matèries. Basaven l’ensenyament en continguts.
Els professors avaluaven fent un examen escrit al final del procés d’aprenentatge i segons els resultats et podien sancionar i classificar, segons si eres mes llest o no. L’examen nomes servia per memoritzar el contingut, feien una reproducció dels continguts conceptuals.
Els alumnes feien les classes sempre a l’aula i dedicaven una hora per a cada matèria. Les activitats que feien estaven basades en la llei de les 3 unitats, es a dir, fe tots el mateix, al mateix temps i en el mateix espai. Eren activitats dirigides, repetitives i monòtones. No es feien activitats conjuntes amb altres assignatures i tampoc eren autònomes.
Al s. XXI , a la societat del coneixement, la finalitat es la formació integral de les persones, construir coneixement i l’aprenentatge al llarg de la vida. El mestre fa de guia del coneixement, activa la curiositat de l’alumne, crea situacions d’aprenentatge per crear un nou coneixement i sempre treballa en equip ,coordinació docent.
Ara els alumnes també aprenem amb les tecnologies, participem a classe i construïm el nostre propi coneixement. Hi ha una frase molt interessant que diu:” L’alumne es el propi protagonista del seu coneixement”.
Respecte als recursos,ara tenim molt diversos i variats, com les TIC. La tecnologia complementa l’educació perquè ens ajuda a buscar informació, a crear textos,.. En l’actualitat tenim uns continguts globalitzats, per la societat en la que vivim.
Pel que fa al tema de l’avaluació, sempre avalua el mestre i podem trobar l’avaluació global, que es fa a final de curs i l’avaluació continua, que regula l’aprenentatge per reorientar aquest procés i per detectar necessitats d’aprenentatge. Encara que per millorar les formes d’avaluar podríem afegir, a part del mestre, l’autoavaluació, on un alumne s’avaluï i la co-avaluació, que es tracta d’avaluar-s’hi entre companys. Ara avaluem per aprendre no per classificar ni sancionar.
Ara, com les escoles son mes grans, tenim més espais per fer classe, aules de psicomotricitat,.. Podem ajuntar matèries i fer projectes de treball, i per tant, no seguir un horari tan estricte com al s. XIX . Els professors es coordinen per fer dos assignatures juntes. Encara que no es a totes les escoles que es segueix aquest procediment.
Les activitats, han canviat molt respecte al s. XIX , ja que hem romput la llei de les 3 unitats, son mes creatives, son autònomes i es poden fer interdisciplinars.
En l’actualitat, tenim molta mes flexibilitat que abans per dividir als alumnes, per exemple, per la capacitat o pel nivell.
He estat llegint el llibre 11 ideas clave d’Antoni Zabala i Laia Arnau i m’ha paregut molt interessant perquè et fa reflexionar sobre l’educació. Un punt molt interessant es que per a aconseguir que els nens tinguin una formació integral han de col•laborar la família i l’escola, ja que l’escola s’encarrega dels coneixement o dels recursos i la família ha d’ensenyar al nen bons valors per a que sigui uns bona persona, encara que l’escola també ha de participar en aquest punt.
També em va cridar l’atenció quins eren els principis de les escoles d’abans. Per exemple, hi ha constància als textos antics de que a l’escola es fomentava el desenvolupament global de la persona, al s. XVI ,encara que no podia anar molta gent a l’escola, feien lectura o escriptura però desenvolupaven altres capacitats i a la revolució burgesa destacaven els continguts vitals per a la formació universitària. Jo crec que en l’actualitat, encara es segueix aquest últim principi.
L’educació ha de formar totes les capacitats del ser humà per a donar resposta als problemes de la vida. També ha de tenir una funció orientadora, per a poder desenvolupar-nos a tots els àmbits de la vida. Amb l’educació hem de poder tenir un desenvolupament personal, interpersonal, social i professional. Hi ha una frase que il•lustra aquesta idea, la podem trobar al llibre La educación encierra un tesoro i diu: “Sabre conèixer, sabre fer, sabre ser i sabre conviure”.
Per assolir be els coneixements a part de sabre la teoria, cal que els posem en practica. A les escoles actuals podem dir que imposem la teoria sobre la practica, com diu el llibre d’11 idees tenim la teoria del “sabre per el sabre”. El coneixement té sentit quan el que el posseeix es capaç d’utilitzar-lo. Això seria un bon canvi per a l’educació.
El vídeo de Tecnologia ou metodologia, crec que es molt interessant, per que et fa reflexionar sobre aquest tema. Encara que utilitzis les noves tecnologies sinó canvies la forma de donar la classe no canvia res . Hem d’utilitzar les noves tecnologies per ajudar als alumnes a crear informació, a cercar-la o a relacionar-se amb totes les eines de comunicació que hi ha.
Crec que en l’actualitat ha canviat el concepte d’anar a escola. Abans alguns nens anaven amb por a que si feien qualsevol cosa malament el mestre els castigaria. Hi ha un vídeo que vam veure a classe, de Mafalda ,on Felipe quan va a l’escola pensa que va a un camp de concentració. No vol dir que les escoles fossin tant dolentes sinó la por amb la qual Felipe va a l’escola i l’esforç que li costa anar. En l’actualitat, els nens van contents a l’escola i els mestres no imparteixen càstigs i ajuden als nens.
Jo pens que es molt difícil canviar el sistema educatiu que tenim en l’actualitat, ja que dur en funcionament molts d’anys i es molt fàcil no canviar res i seguir igual, però crec que necessitem un sistema educatiu nou on es doni als alumnes una formació integral per a que en el futur siguin persones que sàpiguen afrontar els seus problemes i perquè els nens desenvolupin la seva manera de pensar. Es podria aconseguir si s’ajuntessin tots els mestres i poc a poc el sistema aniria canviant, encara que poc a poc s’està avançant. Hem d’aplicar mètodes d’ensenyament mes efectius.
Estic d’acord amb en Zabala quan diu que per a aconseguir una bona educació cal que col•laborin la família i l’escola, perquè si l’escola esta educant al nen d’una manera i a casa no segueixes amb aquesta educació, la feina que fa l’escola no serveix i el nen no rebrà una educació completa.
Es molt important també, que a les escoles quan els professors expliquin teoria ho posin en practica, ja que sense la practica no es poden assolir bé els coneixements. D’aquesta manera si seguim imposant la teoria sobre la practica, estem utilitzant únicament la memorització per a aprendre.
Resumin, en l’actualitat el sistema educatiu ha canviat molt respecte al segle XIX , però encara hem d’aconseguir que aquest sistema canviï molt mes per a aconseguir una educació molt mes completa.
Vaig a penjar un vídeo que hem fet Carol, Arantxa, Alicia i jo ,per a un treball,que parla sobre l'escola que volem. Esper que vos agradi.
Aquesta setmana hem parlat a classe de l’educació del s. XIX i l’educació del s XXI , encara que la setmana anterior vaig comentar un poc aquest tema, vull ampliar-ho una mica més.
Vaig comentar que durant el s. XIX , a la societat industrialitzada, la finalitat de l’escola era l’aprenentatge escolar però també instruir als alumnes. Del mestre també vaig dir que era autoritari i que era l’únic transmissor de coneixement i sempre treballava tot sol. Dels alumnes vaig que eren una tabula rassa, es a dir, no tenien cap coneixement previ. També eren passius i l’únic que feien era memoritzar les lliçons, encara que no ho entenguessin. A classe estaven agrupats per edat i per sexes.
Disposaven d’uns recursos escassos, com podien ser mapes, pissarra, un globus terraqui.. però el més important era el llibre de text. Era l’única font d’informació i marcava el currículum de tot el curs. Pel que fa al contingut, estava dividit per assignatures, encara que la realitat no estava dividida per matèries. Basaven l’ensenyament en continguts.
Els professors avaluaven fent un examen escrit al final del procés d’aprenentatge i segons els resultats et podien sancionar i classificar, segons si eres mes llest o no. L’examen nomes servia per memoritzar el contingut, feien una reproducció dels continguts conceptuals.
Els alumnes feien les classes sempre a l’aula i dedicaven una hora per a cada matèria. Les activitats que feien estaven basades en la llei de les 3 unitats, es a dir, fe tots el mateix, al mateix temps i en el mateix espai. Eren activitats dirigides, repetitives i monòtones. No es feien activitats conjuntes amb altres assignatures i tampoc eren autònomes.
Al s. XXI , a la societat del coneixement, la finalitat es la formació integral de les persones, construir coneixement i l’aprenentatge al llarg de la vida. El mestre fa de guia del coneixement, activa la curiositat de l’alumne, crea situacions d’aprenentatge per crear un nou coneixement i sempre treballa en equip ,coordinació docent.
Ara els alumnes també aprenem amb les tecnologies, participem a classe i construïm el nostre propi coneixement. Hi ha una frase molt interessant que diu:” L’alumne es el propi protagonista del seu coneixement”.
Respecte als recursos,ara tenim molt diversos i variats, com les TIC. La tecnologia complementa l’educació perquè ens ajuda a buscar informació, a crear textos,.. En l’actualitat tenim uns continguts globalitzats, per la societat en la que vivim.
Pel que fa al tema de l’avaluació, sempre avalua el mestre i podem trobar l’avaluació global, que es fa a final de curs i l’avaluació continua, que regula l’aprenentatge per reorientar aquest procés i per detectar necessitats d’aprenentatge. Encara que per millorar les formes d’avaluar podríem afegir, a part del mestre, l’autoavaluació, on un alumne s’avaluï i la co-avaluació, que es tracta d’avaluar-s’hi entre companys. Ara avaluem per aprendre no per classificar ni sancionar.
Ara, com les escoles son mes grans, tenim més espais per fer classe, aules de psicomotricitat,.. Podem ajuntar matèries i fer projectes de treball, i per tant, no seguir un horari tan estricte com al s. XIX . Els professors es coordinen per fer dos assignatures juntes. Encara que no es a totes les escoles que es segueix aquest procediment.
Les activitats, han canviat molt respecte al s. XIX , ja que hem romput la llei de les 3 unitats, son mes creatives, son autònomes i es poden fer interdisciplinars.
En l’actualitat, tenim molta mes flexibilitat que abans per dividir als alumnes, per exemple, per la capacitat o pel nivell.
He estat llegint el llibre 11 ideas clave d’Antoni Zabala i Laia Arnau i m’ha paregut molt interessant perquè et fa reflexionar sobre l’educació. Un punt molt interessant es que per a aconseguir que els nens tinguin una formació integral han de col•laborar la família i l’escola, ja que l’escola s’encarrega dels coneixement o dels recursos i la família ha d’ensenyar al nen bons valors per a que sigui uns bona persona, encara que l’escola també ha de participar en aquest punt.
També em va cridar l’atenció quins eren els principis de les escoles d’abans. Per exemple, hi ha constància als textos antics de que a l’escola es fomentava el desenvolupament global de la persona, al s. XVI ,encara que no podia anar molta gent a l’escola, feien lectura o escriptura però desenvolupaven altres capacitats i a la revolució burgesa destacaven els continguts vitals per a la formació universitària. Jo crec que en l’actualitat, encara es segueix aquest últim principi.
L’educació ha de formar totes les capacitats del ser humà per a donar resposta als problemes de la vida. També ha de tenir una funció orientadora, per a poder desenvolupar-nos a tots els àmbits de la vida. Amb l’educació hem de poder tenir un desenvolupament personal, interpersonal, social i professional. Hi ha una frase que il•lustra aquesta idea, la podem trobar al llibre La educación encierra un tesoro i diu: “Sabre conèixer, sabre fer, sabre ser i sabre conviure”.
Per assolir be els coneixements a part de sabre la teoria, cal que els posem en practica. A les escoles actuals podem dir que imposem la teoria sobre la practica, com diu el llibre d’11 idees tenim la teoria del “sabre per el sabre”. El coneixement té sentit quan el que el posseeix es capaç d’utilitzar-lo. Això seria un bon canvi per a l’educació.
El vídeo de Tecnologia ou metodologia, crec que es molt interessant, per que et fa reflexionar sobre aquest tema. Encara que utilitzis les noves tecnologies sinó canvies la forma de donar la classe no canvia res . Hem d’utilitzar les noves tecnologies per ajudar als alumnes a crear informació, a cercar-la o a relacionar-se amb totes les eines de comunicació que hi ha.
Crec que en l’actualitat ha canviat el concepte d’anar a escola. Abans alguns nens anaven amb por a que si feien qualsevol cosa malament el mestre els castigaria. Hi ha un vídeo que vam veure a classe, de Mafalda ,on Felipe quan va a l’escola pensa que va a un camp de concentració. No vol dir que les escoles fossin tant dolentes sinó la por amb la qual Felipe va a l’escola i l’esforç que li costa anar. En l’actualitat, els nens van contents a l’escola i els mestres no imparteixen càstigs i ajuden als nens.
Jo pens que es molt difícil canviar el sistema educatiu que tenim en l’actualitat, ja que dur en funcionament molts d’anys i es molt fàcil no canviar res i seguir igual, però crec que necessitem un sistema educatiu nou on es doni als alumnes una formació integral per a que en el futur siguin persones que sàpiguen afrontar els seus problemes i perquè els nens desenvolupin la seva manera de pensar. Es podria aconseguir si s’ajuntessin tots els mestres i poc a poc el sistema aniria canviant, encara que poc a poc s’està avançant. Hem d’aplicar mètodes d’ensenyament mes efectius.
Estic d’acord amb en Zabala quan diu que per a aconseguir una bona educació cal que col•laborin la família i l’escola, perquè si l’escola esta educant al nen d’una manera i a casa no segueixes amb aquesta educació, la feina que fa l’escola no serveix i el nen no rebrà una educació completa.
Es molt important també, que a les escoles quan els professors expliquin teoria ho posin en practica, ja que sense la practica no es poden assolir bé els coneixements. D’aquesta manera si seguim imposant la teoria sobre la practica, estem utilitzant únicament la memorització per a aprendre.
Resumin, en l’actualitat el sistema educatiu ha canviat molt respecte al segle XIX , però encara hem d’aconseguir que aquest sistema canviï molt mes per a aconseguir una educació molt mes completa.
Vaig a penjar un vídeo que hem fet Carol, Arantxa, Alicia i jo ,per a un treball,que parla sobre l'escola que volem. Esper que vos agradi.
viernes, 7 de octubre de 2011
Primera setmana
Bon día!
Durant aquesta setmana a classe hem parlat de com es el nostre PLE (Personal Learn Environment).
Esta format per dos mons diferents, el mon presencial i el mon virtual. En el mon presencial, per exemple, tenim als amics, la família, els companys de classe, la premsa, les revistes, els mestres, la televisió, els llibres, etc,...
El mon virtual es molt mes extens, ja que tenim moltes mes eines per accedir a la informació, per crear-la i per relacionar-nos amb altra gent. Per tenir accés a l’ informació tenim moltes webs, bases de dades, la premsa digital, els diccionaris, els blocs, etc...
També tenim eines de creació d’informació, com per exemple, movie maker, word, power point, open office,..
A més, tenim moltes eines per a relacionar-nos amb els demes, ja poden ser eines de relació social, com per exemple, tuenti, Facebook o twitter, eines per a compartir opinions, com poden ser els fòrums i eines per a compartir objectes, com pot ser un vídeo a youtube.
Per a tenir una bona educació cal que estiguen presents aquests dos mons, ja que si ens falta un la nostra educació seria incompleta.
També van fer a classe una reflexió molt interessant de Francesc Imbernon: "Tenim escoles del segle XIX , professorat del segle XX i alumnes del segle XXI"
Amb aquesta frase podem dir que l’educació es un àmbit que no ha canviat al llarg dels anys, ja que segueix utilitzant el mateix sistema, la pissarra i el guix. Tenim que aconseguir utilitzar altres sistemes per ensenyar als nens, com les tecnologies, ja que així sortiran preparats també per a viure en aquesta societat tan complexa.
El segle XIX tenia una societat industrialitzada i l’escola tenia la finalitat de reproduir els coneixements i l’aprenentatge escolar. El mestre era autoritari, era l’únic que tenia el coneixement i l’alumne no sabia res.
Vam veure a classe un vídeo de Mafalda que representava aquesta escola. En el vídeo Mafalda i la seva classe estan copiant la frase mi mama me mima que la esta dictant la professora i al cap d’una estona Mafalda s’aixeca i li diu a la mestra que esta molt contenta de que la seva mare l’estimi i li pregunta quan començaran a fer alguna cosa interessant.
En canvi, en el segle XXI , tenim la societat del coneixement i la seva finalitat es la formació integral de les persones, crear coneixement i l’aprenentatge al llarg de la vida. El mestre escolta molt més a l’alumne i l’alumne ja te coneixements previs.
El llibre 11 ideas clave d’Antoni Zabala es molt interessant perquè parla de que molts professors comparteixen la idea de la formació integral dels alumnes o formar-los per a tota la vida, però no esta inclosa ni el currículum escolar, ni en el contingut de l’aprenentatge ni en el criteri d’avaluació. Son idees que pensen però no l’han posat en practica. Al final, l’escola només es dedica a la formació acadèmica i no a formar als alumnes per al llarg de la vida.
L’objectiu de l’educació no ha de ser la recerca de la fórmula sinó la millora de la pràctica.
Jo pens que s’han de formar a les persones perquè siguin capaces de ser autònomes al llarg de la seva vida, no nomes per a limitar-se a aconseguir un treball. La clau d’un bon mestre es fer una bona pregunta, no tenir bones respostes. Tenim que formar persones no instruir-les.
Crec que també es molt important la formació del professorat. Hem de tenir un professorat ben format per a que puguin transmetre als alumnes el gust per estudiar, per cercar informació per les coses que les agradin, per llegir o per orientar-los de cara al futur.
Una cosa que crec que es molt important es que per a ser un bon mestre ens ha d’agradar la nostra feina i plantejar-nos reptes cada dia per a millorar l’educació. Hi ha una frase molt interessant en el llibre va de mestre de Jaume Cela Ollé que tracta sobre aquest tema i diu: “No es tracta de ser el mestre mes intel•ligent, ni el mes simpàtic, no es tracta ni tan sols de pretendre arribar a ser el capdavanter de la innovació educativa. Es tracta, senzillament, d’aprendre a fer tres accions ben concretes: Mirar si quan arriben a l’escola els nens porten l’esmorzar i la roba necessària, intuir si els nens necessiten un petó a la galta i obrir el seu interès cap a les coses del nostre món”
En l’actualitat, volem que els nens siguin bones persones, tinguin interès per anar a l’escola, aprenguin a utilitzar les noves tecnologies i siguin autodidactes.
Pel que fa a la manera de distribuir l’horari escolar, crec que si ajuntéssim, per exemple, ciència amb llenguatge o medi amb angles, fent practiques, promovent que els alumnes col•laboressin entre ells i fent les classes als laboratoris o a espais oberts l’interés dels nens per saber augmentaria.
M’agrada molt la idea de l’escola 2.0 perquè crec que te valors fonamentals com la confiança del mestre cap als alumnes i la col•laboració entre alumnes i professors. Es un sistema on els alumnes prenen decisions ,o dit d’una altra manera, son els protagonistes de l’educació. També els professors s’uneixen per aconseguir que l’educació canviï.
Cada dia anirem canviant aquest sistema educatiu poc a poc i arribarà un dia que aconseguirem tenir l’educació que volem.
L’altre dia vaig veure un vídeo a youtube que em va agradar molt pel missatge que transmet. Ens vol dir que tenim que respectar a tota la gent, independentment de les seves creences religioses o la seva manera de pensar. També transmet que tenim que tenir la nostra manera de pensar i no deixar-nos influenciar per ningú.
Durant aquesta setmana a classe hem parlat de com es el nostre PLE (Personal Learn Environment).
Esta format per dos mons diferents, el mon presencial i el mon virtual. En el mon presencial, per exemple, tenim als amics, la família, els companys de classe, la premsa, les revistes, els mestres, la televisió, els llibres, etc,...
El mon virtual es molt mes extens, ja que tenim moltes mes eines per accedir a la informació, per crear-la i per relacionar-nos amb altra gent. Per tenir accés a l’ informació tenim moltes webs, bases de dades, la premsa digital, els diccionaris, els blocs, etc...
També tenim eines de creació d’informació, com per exemple, movie maker, word, power point, open office,..
A més, tenim moltes eines per a relacionar-nos amb els demes, ja poden ser eines de relació social, com per exemple, tuenti, Facebook o twitter, eines per a compartir opinions, com poden ser els fòrums i eines per a compartir objectes, com pot ser un vídeo a youtube.
Per a tenir una bona educació cal que estiguen presents aquests dos mons, ja que si ens falta un la nostra educació seria incompleta.
També van fer a classe una reflexió molt interessant de Francesc Imbernon: "Tenim escoles del segle XIX , professorat del segle XX i alumnes del segle XXI"
Amb aquesta frase podem dir que l’educació es un àmbit que no ha canviat al llarg dels anys, ja que segueix utilitzant el mateix sistema, la pissarra i el guix. Tenim que aconseguir utilitzar altres sistemes per ensenyar als nens, com les tecnologies, ja que així sortiran preparats també per a viure en aquesta societat tan complexa.
El segle XIX tenia una societat industrialitzada i l’escola tenia la finalitat de reproduir els coneixements i l’aprenentatge escolar. El mestre era autoritari, era l’únic que tenia el coneixement i l’alumne no sabia res.
Vam veure a classe un vídeo de Mafalda que representava aquesta escola. En el vídeo Mafalda i la seva classe estan copiant la frase mi mama me mima que la esta dictant la professora i al cap d’una estona Mafalda s’aixeca i li diu a la mestra que esta molt contenta de que la seva mare l’estimi i li pregunta quan començaran a fer alguna cosa interessant.
En canvi, en el segle XXI , tenim la societat del coneixement i la seva finalitat es la formació integral de les persones, crear coneixement i l’aprenentatge al llarg de la vida. El mestre escolta molt més a l’alumne i l’alumne ja te coneixements previs.
El llibre 11 ideas clave d’Antoni Zabala es molt interessant perquè parla de que molts professors comparteixen la idea de la formació integral dels alumnes o formar-los per a tota la vida, però no esta inclosa ni el currículum escolar, ni en el contingut de l’aprenentatge ni en el criteri d’avaluació. Son idees que pensen però no l’han posat en practica. Al final, l’escola només es dedica a la formació acadèmica i no a formar als alumnes per al llarg de la vida.
L’objectiu de l’educació no ha de ser la recerca de la fórmula sinó la millora de la pràctica.
Jo pens que s’han de formar a les persones perquè siguin capaces de ser autònomes al llarg de la seva vida, no nomes per a limitar-se a aconseguir un treball. La clau d’un bon mestre es fer una bona pregunta, no tenir bones respostes. Tenim que formar persones no instruir-les.
Crec que també es molt important la formació del professorat. Hem de tenir un professorat ben format per a que puguin transmetre als alumnes el gust per estudiar, per cercar informació per les coses que les agradin, per llegir o per orientar-los de cara al futur.
Una cosa que crec que es molt important es que per a ser un bon mestre ens ha d’agradar la nostra feina i plantejar-nos reptes cada dia per a millorar l’educació. Hi ha una frase molt interessant en el llibre va de mestre de Jaume Cela Ollé que tracta sobre aquest tema i diu: “No es tracta de ser el mestre mes intel•ligent, ni el mes simpàtic, no es tracta ni tan sols de pretendre arribar a ser el capdavanter de la innovació educativa. Es tracta, senzillament, d’aprendre a fer tres accions ben concretes: Mirar si quan arriben a l’escola els nens porten l’esmorzar i la roba necessària, intuir si els nens necessiten un petó a la galta i obrir el seu interès cap a les coses del nostre món”
En l’actualitat, volem que els nens siguin bones persones, tinguin interès per anar a l’escola, aprenguin a utilitzar les noves tecnologies i siguin autodidactes.
Pel que fa a la manera de distribuir l’horari escolar, crec que si ajuntéssim, per exemple, ciència amb llenguatge o medi amb angles, fent practiques, promovent que els alumnes col•laboressin entre ells i fent les classes als laboratoris o a espais oberts l’interés dels nens per saber augmentaria.
M’agrada molt la idea de l’escola 2.0 perquè crec que te valors fonamentals com la confiança del mestre cap als alumnes i la col•laboració entre alumnes i professors. Es un sistema on els alumnes prenen decisions ,o dit d’una altra manera, son els protagonistes de l’educació. També els professors s’uneixen per aconseguir que l’educació canviï.
Cada dia anirem canviant aquest sistema educatiu poc a poc i arribarà un dia que aconseguirem tenir l’educació que volem.
L’altre dia vaig veure un vídeo a youtube que em va agradar molt pel missatge que transmet. Ens vol dir que tenim que respectar a tota la gent, independentment de les seves creences religioses o la seva manera de pensar. També transmet que tenim que tenir la nostra manera de pensar i no deixar-nos influenciar per ningú.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)