ASSIGNMENT 2

TEACHING AND NEW TECHNOLOGIES

At the moment, education has changed a lot since I went to school, as to society and globalization has also change due to.

Before, in the classroom, teachers didn’t used new technologies. Nowadays, at school teachers teach children with ICT and new technologies. They learn by using the computer looking for information on the Internet. This situation means that teachers have to do many short courses for teaching children and for their own continuous training.

In my opinion, I think that the Local Authorities Education must worry about children’s education, for example, by giving more help to schools or give one computer for each student.

New technologies help children to have more independence in their education. Also, ICT can help children in the future when they work, for example, in a company.

Finally, teaching and new technologies have to work together to achieve our aim: On the one hand, a good education for our future students and on the other hand that we become good teachers.

ASSIGNMENT 1

MY LIFE

My name is Ana and I’m 23 years old. I live in Eivissa with my parents in a little flat. I’m working in a shop selling luggage, handbags and other accessories, for example, belts, hairbands or wallets.

In my leisure time, I like going to the cinema, listening to music, reading a book and being with my friends and my nephews.

I decided to study this course because I always liked teaching and children. When I was little, at school, I liked to help my classmates with their lessons or homework. I love, especially little children and I think it is the best stage in life to teach.

 

Ir a descargar

Reflexió final

Ja hem arribat al final de l’assignatura i ara toca reflexionar sobre el que hem après i com ha canviat la nostra visió de l’educació.

La meva visió de l’educació ha canviat molt en aquests mesos. Abans, pensava que el món presencial era més important que el món virtual perquè és la manera en que ens han ensenyat a l’escola, però ara veig que per a que els nens tinguin una bona educació han de conèixer aquests dos mons per igual.

Pens que la reflexió ha set molt important per a la construcció del meu aprenentatge, ja que he après ha aprofundir més en les coses i ,sobretot, a reflexionar sobre l’educació en general.

Com a futura professora del s. XXI vull ser innovadora en l’àmbit educatiu, ser molt responsable amb els meus alumnes i la meva feina, tenir en compte l’atenció a la diversitat i el que és més important, no perdre mai l’interés per la meva feina. D’aquesta manera els nens, sempre seran els protagonistes de la seva educació, i aprendran amb diferents eines.

A més a més, pens que per a que els nens tinguin una bona educació hem de partir sempre dels seus coneixements previs a l’hora d’explicar un tema, també hem d’ensenyar-lis un aprenentatge significatiu i donar-li’s una formació integral.

Mai m’havia plantejat fer un portafoli electrònic i pensava que tampoc seria capaç de fer-ho. Amb aquest, he après a compartir experiències llegint els blocs de les meves companyes de classe, a ser constant en les meves entrades i a millorar la meva expressió escrita. Cada vegada que escrivíem una nova entrada m’anava agradant més entrar en aquest món desconegut per a mi.

A partir de tenir aquest portafoli he llegit altres blocs de diferents autors molt interessants, com per exemple, Miguel Ángel Santos Guerra o Pedro Villarrubia i he pogut seguir la seva visió de l’educació.

Sens dubte, el que més he après en aquesta assignatura ha set a utilitzar les TIC, és a dir, algunes de les eines de la web 2.0, com per exemple, Photopeach, Flickr, Animoto, Google Docs, ... Les TIC m’han aportat molta diversitat de recursos a l’hora de cercar informació, autoaprenentatge de noves eines i compartir informació a la xarxa.

Jo pens que la tecnologia ha canviat molt la meva manera d’aprendre perquè abans hem centrava més en el món presencial i ara que he après a utilitzar noves eines tecnològiques ,tant de cerca informació com de crear-la, m’estic apropant més al món virtual.

A la meva futura docència, les TIC jugaran un paper molt important perquè crec que poden donà als nens molta autonomia en el seu aprenentatge, i a més a més, poden ajudar-los a aprendre els diferents continguts i desenvolupa a la vegada la seva creativitat.

Com a conclusió final podria dir que una bona educació consisteix en partir dels coneixements previs de l’alumne amb l’ajuda de les TIC per assolir un aprenentatge significatiu amb l’objectiu de poder resoldre conflictes de la vida real.


Al començament del curs, tota la classe, varem fer un mapa conceptual sobre el nostre PLE. En aquest mapa hi varem posar ítems del món presencial i del món virtual i d’aquest últim no coneixíem moltes eines. Per a veure l’evolució que hem tingut durant aquests mesos vaig a penjar un nou mapa conceptual que hem confeccionat tota la classe on es mostra totes les eines que hem après en aquest curs.

Les meves companyes de classe Carolina, Eva, Alicia, Arantxa i jo, hem realitzat un vídeo on fem una reflexió sobre com ha canviat la nostra visió de l’educació, quin perfil docent volem assumir com a professores del segle XXI, perquè ens ha servit la construcció d’un portafoli electrònic o que ens ha aportat la tecnologia per aprendre. Esper que us agradi!

Vuitena setmana

Aquesta setmana a classe hem parlat sobre l’educació infantil i les rutines.

Varem començar la classe veient una entrevista que va fer Fernando Trujillo a una mestra d’educació infantil, que tractava sobre les rutines. Aquesta mestra explicava lo important que son a l’educació infantil les rutines, i com les cançons ajuden a seguir-la, i l’organització del temps. També contava el dia a dia dels nens a l’escola i que és molt important explicar els continguts mitjançant els jocs. Explicava que a l’hora de gestionar el temps i les rutines és molt important tenir en compte l’edat del nen i la maduració d’aquest.

Les competències i la relació amb els companys comencen amb les rutines, i aquestes marquen el temps dins l‘aula. Una vegada que els nens saben el que tenen que fer sempre les segueixen. Les rutines donen seguretat als nens i a més els hi ajuden a assolir hàbits tan importants com son la neteja i l’alimentació.

A classe els nens aprenen mitjançant jocs i cançons, ja que és una forma molt divertida i amena d’ensenyar-los. També és molt important la col•laboració de la família amb els mestres per a que el nen assoleixi bé les seves rutines. Com també cal prestar atenció individualitzada als nens, ja que cadascun aprèn al seu ritme.

El currículum ens dóna una idea del que tenim que treballar a classe, però hem de tenir en compte la maduració del nen. No podem ensenyar un contingut nou si els nens no han après l’anterior.

Abans l’educació infantil era més assistencial, és a dir, els pares portaven als fills als jardins d’infància perquè havien d’anar a treballar i no tenien amb qui deixar als fills.

L’educació infantil no és obligatòria però és molt recomanable, perquè els nens quan van a l’escola ja estan acostumats a seguir unes rutines i a estar amb els seus companys.

Esta dividida en dos cicles, de 0 a 3 anys i de 3 a 6 anys. Durant el primer cicle els nens comencen a estructurar els seus vincles afectius, intenten resoldre les necessitats d’alimentació i neteja autònomament, tenen la necessitat de moviment i de joc i per últim, la família i l’escola han de treballar juntes. Durant el segon cicle els nens van dominant el llenguatge verbal, van assolint molta autonomia en els seus hàbits personals i com també passava al primer cicle, la comunicació entre la família i el mestre és molt important.

Aquesta etapa té una sèrie de finalitats, com son potenciar el desenvolupament físic, emocional, afectiu, social i intel•lectual tenint en compte la diversitat dels nens, compensar les desigualtats socials i culturals i preparar als nens per anar a l’escola.

Delors, va escriure els 4 principis bàsics de l’educació i son saber ser, saber, saber fer i saber conviure. Els eixos de l’educació per a la vida son l’educació per competències, desenvolupant una sèrie de capacitats per aprendre més aviat, per a que els nens s’adaptin millor al sistema educatiu.

L’educació es una garantia per l’aprenentatge i per gaudir d’ell. És un criteri de qualitat pels governs impulsar l’educació infantil. La LOE impulsa l’educació del 0 als 3 anys i dels 3 a 6 anys i no és obligatòria, encara que l’estat ofereix totes les places escolars per cicle, perquè hi hagi un 100% d’escolaritat.

Hem de crear places per a persones que realment necessiten estimular als nens o estiguin en descompensacions socials.

El currículum a l’educació infantil té tres parts que son:desenvolupar el jo, el coneixement del medi i el llenguatge. Totes aquestes parts giren entorn al jo. És psicopedagògic i psicològic, i no esta distribuït per àrees.

A l’etapa d’educació infantil volem que els nens es construeixin com a persones, fent activitats globalitzades i plantejant una situació real i conflictes, i aquests ens han de dur a plantejar-nos altres preguntes.

El paper de la família es molt important i aquesta ha de poder participar a l’escola i fomentar l'estudi del nen. La família ha de deixar que el nen experimenti amb el seu voltant perquè aprengui autònomament.

Al llibre, aprendre i ensenyar a l’educació infantil, d’Eulalia Bassedas, Teresa Huguet i Isabel Solé es parla sobre l’educació infantil. Les tres autores consideren que aquesta etapa té entitat pròpia.

És essencial saber què volem ensenyar i per què. A partir d'aquí trobarem les diverses maneres d'assolir el nostre objectiu. La reflexió sobre què volem que aprenguin els infants durant aquesta etapa és un element fonamental per proporcionar coherència al seu aprenentatge.

Els nens aprenen a través de la relació que estableixen amb els objectes i les persones. Es fonamental proporcionar experiències variades als nens i ajudar-los a establir relacions amb tot el que experimenten.

És important identificar les particularitats de cada cicle ja que això ens ajudarà a determinar els objectius propis que volem assolir en cada un d’ells. És obvi que hi ha diferències entre el que necessiten els infants d'un any i el que necessiten els de quatre, la identificació d'aquestes necessitats diferents ens ajuda a pensar en el currículum propi de cadascuna de les edats i dels dos cicles.

Les propostes curriculars constitueixen documents orientadors per a la pràctica educativa. La seva lectura, anàlisi i discussió entre els mestres contribueix a aclarir els referents dels quals es parteix i a prendre decisions més coherents i compartides.

Segons les autores d'aquest llibre, és important que pensem què volem treballar, però també cal pensar per què fem una cosa o una altra. Els objectius educatius han de ser la base de totes les decisions que prenem a l'escola.

És imprescindible que els nens es sentin a gust a l'escola, que es sentin competents. La seva personalitat es construirà sobre bases sòlides si aconseguim que s'interessin per l'establiment de relacions amb la mestra i amb els altres infants.

És obvi que hi ha que intervenir en la pràctica educativa, però no cal oblidar la importància de l'observació, d'escoltar què diuen els infants, etc. Convé tenir en compte que ens poden ensenyar molt sobre la seva manera d'entendre la realitat si escoltem les interpretacions que fan del món que els envolta.

La individualització, és a dir, l'establiment d'una relació personal i ajustada dels mestres amb cada nen, és un element imprescindible de la pràctica educativa en aquestes edats.

A l'escola infantil cal contemplar, al llarg de la jornada escolar i del curs en general, diferents àmbits d’ intervenció. Cada un d'ells permet als diferents alumnes aprendre tots els continguts propis de l'etapa.
Durant la jornada escolar i el curs en general s’ha d’anar diversificant el tipus d'activitats a partir d’una organització clara i estable.

El treball en equip no és opcional, és un requisit per a un ensenyament coherent i de qualitat. Treballar conjuntament exigeix algunes condicions institucionals, suport extern, actituds i estratègies positives per part de cada un dels membres de l'equip per afavorir la tasca compartida. La claredat en la distribució de competències i responsabilitats, el respecte mutu, la capacitat d'escoltar, la capacitat d'identificar i destacar els aspectes positius, la capacitat d'afrontar i resoldre problemes i la tendència al consens són aspectes que incideixen notablement en el grau i nivell del treball en equip.

L'elaboració d'un projecte de centre és una eina principal per progressar en una proposta educativa de qualitat, ja que exigeix el treball en equip al voltant de qüestions fonamentals, per exemple, què ensenyem i per què, o Quan i com ho fem. El projecte curricular de centre s’ha d’anar modificant i enriquint constantment a partir de les intervencions i actuacions que realitzem.

No hi ha una única manera de procedir per elaborar el projecte curricular de centre. Cada equip, segons la seva història i els interrogants que es plantegi o farà d’una manera i d’una altra: més pautat i dirigit, més obert, més compartimentat o més compartit, més autònom o amb suports diversos. Lo important no és com es fa, sinó el que suposa fer-ho, ja que constitueix un progrés cap a una pràctica més reflexionada, compartida, i consensuada entre tot el professorat.

Començaré la meva reflexió felicitant a Eulalia Bassedas, Teresa Huguet i Isabel Solé pel llibre Aprendre i ensenyar a l’educació infantil, ja que hem pareix molt interessant perquè explica coses molt importants sobre aquesta etapa educativa, com per exemple, el joc, l’atenció a la diversitat o les rutines entre altres temes.

Estic d’acord quan diuen que és molt important sabre que volem ensenyar i perquè, tenint en compte els objectius que han d’assolir els nens a cada cicle, ja que pens que hem de posar objectius als nens que puguin complir i els faci superar-se cada dia i a més hem de tenir en compte que cada nen té un ritme d’aprenentatge diferent.

Unaltre punt molt important és que el nen ha d’estar a gust a l’escola, i ha de tenir una bona relació amb la mestra i els seus companys, perquè crec que en aquesta etapa hem de fomentar que al nen li agradi anar a l’escola i aprendre. Hem de plantejar als nens petits reptes perquè és sentin realitzats i tinguin interès en continuar aprenent.

Crec que hem de tenir una bona relació amb cada nen, perquè així podrem sabre si té qualsevol problema amb els companys i ajudar-li o sabre si va assolin tot el que es fa a l’aula. El nen ha de confiar en la seva mestra, ja que pens que en aquesta etapa és molt important que hi hagi aquest vincle afectiu. Sempre hem d’escoltar als nens, perquè ens poden ensenyar el seu punt de vista de la realitat i nosaltres ho podem aprofitar perquè aprenguin més.

Pens que el professorat ha de treballar en equip en totes les etapes educatives, però especialment han de treballar junts en aquesta, perquè és quan els nens comencen a aprendre els hàbits alimentaris, de neteja,d’alimentació... També podem reflexionar sobre la nostra practica educativa i a més veure l’educació amb un punt de vista diferent. Treballant en equip millorem la qualitat de l’ensenyament del nen.

És molt important realitzar un projecte de centre, perquè aquí expliquem coses bàsiques per l’educació dels infants, com per exemple, que ensenyem i perquè o com avaluem. En aquest projecte hem de treballar en equip tot el professorat fent practiques més reflexives i compartint-les amb altres professors.

Hem de tenir clar els continguts dels dos cicles que formen l’educació infantil, ja que a cada cicle els nens aprenen unes coses o unes altres. No ens podem avançar a ensenyar als nens continguts d’un cicle superior sense tenir clar si han assolit l'anterior, perquè podem confondre als nens.

Altre punt important és el paper que juga la família en aquesta etapa. Es necessari que els pares i els mestres treballin junts en l’educació dels nens, perquè aquests aprenguin bé les rutines que ensenyen els mestres a l’escola. A més, la família ha de poder participar a l’escola i el que és més important fomentar l’estudi del nen.

Per concloure aquesta entrada, he trobat un vídeo molt interessant on diferents professors i orientadors educatius expliquen la importància que té l’etapa d’educació infantil i la importància que tenen els diferents centres on s’imparteix aquesta etapa.

Setena setmana

Aquesta setmana a classe hem parlat sobre el concepte de currículum i les seves característiques.

Els orígens del concepte del currículum es troben en l’obra de Bobbit escrita a l'any 1918, El currículum.S’han fet moltes definicions del currículum que es poden agrupar en diferents autors i diferents vessants.

L’any 1985 Gimeno Sacristan va fer veure una divisió del currículum. Deia que al sistema educatiu uns estudien l’educació, altres la decideixen i altres la realitzen. Amb aquesta frase volia dir que els mestres estudien l’educació, els politics la decideixen i els alumnes la realitzen. Tant els politics, com els mestres i com els alumnes treballen per separat.

El currículum que tenim és obert i flexible, s’ha d’anar concretant fins arribar a la realitat de l’aula. Ha de passar un procés, primer l’administració ho ha de revisar i després el mestre ho tanca i decideix aquest currículum. La correcció que fa el mestre del currículum la fa agafant el llibre de text i veient quins temes hi ha.

Gimeno Sacristan divideix el currículum en cinc corrents diferents a l’any 1989. La primera és el currículum com estructura organitzada de coneixements, es a dir, s’estructura en torn de les assignatures.
La segona és el currículum com a sistema tecnològic de producció, que vol donar uns objectius d’aprenentatge. La tercera és el currículum com a pla d’instrucció, ha de definir objectius, continguts, metodologia i avaluació. La quarta és el currículum com a conjunt d’experiències d’aprenentatge, que son les experiències que viu l’alumne a l’escola. I l’ultima corrent és el currículum com a solució de problemes, ha de proporcionar les bases per a planificar, avaluar i justificar el projecte educatiu.

Altre autor, Serafí Antúnez, defineix tres vessants diferents del currículum. Una vessant és veure el currículum com un conjunt de coneixements que han de sabre els alumnes. L’altra vessant és que el currículum ha de donar uns objectius d’aprenentatge que l’alumne ha de assolir. I l’ultima vessant considera el currículum com tots aquells coneixements que els alumnes aprenen a l’escola, considerant també el currículum ocult, es a dir, tot allò que els alumnes aprenen a l’escola sense que el professor en tingui la intencionalitat. Son practiques irreflexives, que no tens intenció de fer, però els alumnes ho capten com si fossin paraules.

El currículum ocult pot transmetre un missatge equivocat als nens, com per exemple, si en una classe els nens estan cridant i la mestra entra cridant a classe o també pot ser sexista, per exemple, quan un boig es porta malament moltes vegades es diu digueu-li a la mama que vengui.

Varem veure un vídeo que es deia el encargado i tractava sobre el currículum ocult. El vídeo mostrava com un professor sortia una estona de classe i deixava d’encarregat a un nen per a apuntar a qui parlava a la pissarra. El mestre diu als nens que quan tornés, el nen que veies apuntat a la pissarra aniria al despatx del director. El nen encarregat d’apuntar a la pissarra ho passa molt malament ja que hi ha un nen que li insulta.Quan torna el mestre a la classe posa unes diapositives i no veu si hi ha algun nen apuntat a la pissarra o no.

Aquest vídeo dóna el missatge de que hem de ser coherents i hem de dir les coses que podem complir. El mestre no s’ha donat compte del conflicte que ha creat als alumnes.

El currículum actual explica les intencions i el pla d’instrucció a partir de les quals es realitzaran les activitats escolars. Ha de servir realment al professor per a realitzar la seva feina. S’ha de situar entre la teoria i la pràctica, partint de la teoria però contextualitzant-se en la segona i donant al professor eines útils per a fer la seva feina. Ha de respondre a preguntes com per a què s’ha d’ensenyar, que s’ha d’ensenyar o que s’ha d’avaluar, entre altres.

Actualment la definició del currículum es una definició molt pragmàtica. La LOE defineix el currículum com: “el conjunt d’objectius, competències bàsiques, continguts, mètodes pedagògics i criteris d’avaluació de cadascun dels ensenyaments que regula la llei”

Altra definició és la de Coll, a l’any 1987. Coll situa el currículum entre la teoria educativa i la pràctica pedagògica, entre la planificació i l’acció, entre el que es prescriu i el que succeeix realment a les aules.

Sacristan diu que els currículums expressen els valors dominants d’una societat i els fins que aquesta assigna a la institució escolar.

El currículum actual té una sèrie de característiques. El currículum únic d’etapa, on podem adaptar els continguts però mai eliminar-los. S’hi fan les adaptacions i mesures de suport necessàries. El currículum com a instrument de treball, és un document per a què el professor desenvolupi i revisi la seva feina.

És un document obert i flexible. És obert perquè el centre escolar ho pot completar i es flexible perquè es pot adaptar a qualsevol context educatiu. És un currículum descentralitzat, es a dir, dóna molta autonomia per a la seva gestió i el seu desenvolupament.

És un currículum científic, basat en el constructivisme i des d’un punt de vista investigador. És un currículum sistemàtic, es converteix en un tot i la modificació d’un element afecta a un altre.

Aquest model de currículum requereix un professorat professional, amb molta formació i responsabilitat a la seva feina.

El currículum té diverses funcions: orientativa, de control social, etc... Segons aquestes funcions podem parlar si un currículum és obert o tancat. Si és obert el professor pot concretar i tancar el currículum. Si és tancat el professor no pot decidir el currículum ni tampoc pot triar la seva feina.

A Espanya tenim un model obert, podem classificar el currículum en tres nivells i correspon a cada nivell anar concretant i tancant objectius i continguts. El primer nivell ho forma el Ministeri més la comunitat autònoma, el segon nivell esta format pel centre i aquest fa el CC, o el que és el mateix la concreció curricular i el tercer nivell ésta format pel professorat i la programació de l’aula(PA).

Pedro Villarrubia, al seu bloc Discentia ,ha escrit un article sobre el currículum molt interessant.L’autor es qüestiona qui ha escrit el currículum, per a què serveix, perquè sempre ensenyem el mateix, etc...

Fa una reflexió sobre com el món va canviant i com l’educació no evoluciona. L’educació és repetitiva, anacrònica, disciplinar i avui en dia tenir una carrera universitària no garanteix trobar un treball.

Els mestres fan les seves classes, cerquen recursos, ensenyen esperit crític, canvien l’educació... sempre respectant el currículum.

Altre autor que ha escrit sobre aquest tema és Joselu. L’article es diu Maldito Curriculum i comença explicant que és el currículum. Mostra el dilema que tenen els professors entre ensenya de manera alternativa fent que els nens s’interessin pels continguts però no fer els mateixos continguts del currículum o ensenyar als nens el contingut del currículum i sabre que els nens no estan entenent bé el que està explicant.

L’autor explica el que implica el currículum, la presencia d’un professor que ensenya i alumnes que aprenen disciplinadament, encara que en la realitat no és així. També diu que el currículum és molt extens i es molt difícil fer-lo tot.

Jose Luis Castillo va opinar sobre el seu article i va dir que ell considerava el currículum com una eina no com un objectiu. El professor explica el contingut però no és el que crea el contingut del coneixement.
Es planteja si el professor és un dinamitzador que fomenta estratègies creatives, fa participar als alumnes i la realització del currículum és relativa o si el professor ha de seguir el currículum estrictament i no pot centrar-se en fer estratègies creatives, etc...

Felipe Zaya al seu article,El libro de texto es el curriculum, també va escriure sobre el currículum i parla sobre els diferents nivells del currículum. El primer nivell recau en les administracions educatives i tenen la responsabilitat d’ establir objectius d’aprenentatge.
El segon nivell recau en els centres educatius. Fa referència a la LOE i concretament en la part que parla sobre l’autonomia dels centres educatius. S’ha d’actuar segons les característiques de l’entorn social i cultural del centre.
El tercer nivell recau en el professor per fer la planificació d’activitats, i depèn de ell introduir aquestes activitats en el projecte educatiu.

També reflexiona sobre la quantitat excessiva de continguts que hi ha al currículum. En Zaya pensa que hauríem de mirar quins continguts son rellevants i quins no son tan importants per poder ensenyar millor als alumnes.

Explica que moltes vegades els mestres perden massa temps en pensar una manera d’explicar un contingut que no té molt de sentit, en compte d’estar ensenyant als alumnes habilitats comunicatives i lingüístiques.

Acaba el seu article dient que és difícil canvia de model, ja que es necessita més temps, s’ha de treballar en grup i té més dificultats, però per a resoldre un problema hem de fer un bon diagnòstic.

Estic d’acord amb la frase que va dir Gimeno Sacristan l’any 1985 que diu: “al sistema educatiu uns estudien l’educació, altres la decideixen i altres la realitzen”. Jo penso que qui hauria de decidir l’educació son els professors ja que son ells els que estan a les aules ensenyant als alumnes i veient els problemes que hi ha amb l’educació.

Els politics, els mestres i els alumnes haurien de treballar conjuntament per poder fer un bon currículum i un bon sistema educatiu . I també per poder solucionar les necessitats dels alumnes i del professorat.

M’ha paregut molt interessant el currículum ocult, ja que son practiques que a vegades fem sense donar-nos conta i estem ensenyant als nens coses que son dolentes per ells. Penso que a l’hora de fer una classe és molt important ser coherent amb les coses que diem i que després farem.
Un exemple és el vídeo que varem veure a classe, el encargado, perquè pens que aquesta pràctica de fer sortir al nen a la pissarra a apuntar quins dels seus companys parla quan el mestre ha de sortir fora li pot crear un conflicte molt gran amb els seus companys i pot fer que el nen no vulgui anar a l’escola.
Hem d’aconseguir llevar aquesta practica de l’escola perquè pens que encara es segueix fent.

Crec que el currículum que tenim ara té massa continguts i als nens no els hi dóna temps a assimilar-ho tot. Els professors a vegades expliquen les matèries apresa perquè sinó no poden donar tot el que hi ha al currículum encara que els nens no hagin entès bé aquests continguts. El currículum hauria de ser una eina més per als professors i no l’objectiu de l’aprenentatge.

Penso que haurien de revisar el currículum i llevar molt de contingut. D’aquesta manera els professors podrien emprar molt més temps en explicar als nens les matèries i a més podrien preparar-se millor les classes i fer-les més participatives i creatives. Pens que així els nens entendrien bé els continguts i s’interessarien més per les matèries.

M’agrada’t molt l’article que ha escrit Pedro Villarrubia al seu bloc perquè es qüestiona qui ha escrit el currículum o per a que serveix. Penso que ens hem acostumat a seguir un guió i no ens hem plantejat que aquest guió no esta ajudant als nens a millora la seva educació.

L’article que ha escrit Joselu, també m’ha paregut molt interessant perquè mostra com els professors volen ensenyar als nens amb mètodes diferents perquè s’interessin més pels continguts però no poden perquè no estan en el currículum i a més utilitzant aquests mètodes tampoc tindrien temps de donar tots els continguts.

Penso que l’administració pública hauria de col•laborar més amb els professors i preguntar als alumnes com veuen el sistema educatiu. Crec que d’aquesta manera podríem fer que l’educació avances una mica i el que és més important milloraria l’educació dels nens.

Per concloure la meva entrada, he trobat un vídeo que parla sobre el currículum ocult i l’actitud que ha de tenir el mestre a l’escola. El vídeo explica que hem de tenir molta cura de com actuem davant dels infants, ja que ells després actuen igual que nosaltres. També he trobat una foto que representa un mapa conceptual d’estratègies de com implantar un currículum.

http://www.flickr.com/photos/21218849@N03/3481988451/sizes/m/in/photostream/

Sisena setmana

Aquesta setmana a classe hem parlat sobre el tema de l’avaluació.
El dimarts per a introduir el tema varem veure un vídeo de Jose Luís Castillo, un professor de Biologia i Geologia al institut Celia Vinyas d’ Almería, molt interessant que parlava sobre aquest tema.

Aquest mestre explica que hem de reinventar l’avaluació i la professió docent. Tot el que ensenyem als nens fa referència a la qualificació.

Els nens aprenen amb el llibre de text , després fan un exercici final , que és l’examen, on repeteixen el que diu el llibre. Això es el que hem de canviar, aquesta manera d’ensenyar i principalment la manera d’avaluar als alumnes.

L’Administració publica fa un poc més difícil canviar la manera d’avaluar, ja que classifica als alumnes segons les seves notes.
Jose Luis diu que hem millorat molt en l’àmbit educatiu, però encara tenim que millora molt més.

El currículum es el passat, ara hem d’abordar el que no coneixem per canviar l’educació.
Col•laborar, compartir o dissenyar son accions clau en el futur educatiu, encara que de moment l’avaluació no representa aquestes accions. Un exemple de com podria ser l’avaluació seria explicar el cicle de l’aigua a l’any 2030 i no explica l’actual.

Es molt important l’integració de les famílies en l’educació. Els pares han de preguntar als fills com han après a l’escola o per exemple que faran amb els conceptes que han après.

Conclou dient que l’avaluació ha de ser orientadora, personalitzada, participativa.. i a més l’hem de diferenciar de la qualificació.

Hi ha frases molt interessants que defineixen lo important que és l’avaluació:

“Diguem com avalues i et diré com ensenyes” o “l’avaluació condiciona el procés d’aprenentatge”.

Antoni Zabala, en el seu llibre 11 ideas clave, també parla sobre aquest tema. Explica que l’avaluació a l’escola ha de dirigir-se a tot el procés d’ensenyament i d’aprenentatge i no només als resultats aconseguits pels alumnes sinó a totes les parts que intervenen en el procés d’aprenentatge, com poden ser les activitats que promou el professor, les experiències que realitza l’alumne i els continguts de l’aprenentatge.

Estam mediatitzats per la historia de l’ensenyament i especialment pel paper que aquesta ha tingut en l’educació formal.

Es necessari disposar d’instruments que identifiquin als nens que puguin tenir èxit en cursar estudis superiors. Per atendre aquesta funció selectiva utilitzem proves que consisteixen en donà la resposta per escrit sobre el coneixement que tenim d’un tema o resoldre exercicis i problemes més o menys estandarditzats.

Les proves d’accés a la universitat condicionen totes les proves anteriors, de manera que el que aquí avaluen es converteix en els vertaders continguts de l’ensenyament. Aquests continguts poden ser avaluats mitjançant una prova escrita i en un temps determinat, deixant d’avaluar molts continguts importants.

Unaltre qualitat de l’avaluació es el caràcter finalista de qualsevol prova o examen que fa que el vertader objectiu de l’ensenyament sigui la superació de proves. Fa que les proves, que son un mitjà per adquirir informació sobre els aprenentatges adquirits passin a convertir-se en la finalitat de l’ensenyament.

L’avaluació s’associa a una prova que pretén reconèixer si l’alumne a après o no sobre uns continguts generalment conceptuals, a partir d’unes proves senzilles de paper i llapis. Es redueix amb una nota que pretén incloure tot el procés d’ensenyament i d’aprenentatge i la nota aconseguida a través de l’examen és el medi fonamental perquè l’alumne faci l’esforç durant el procés d’aprenentatge ignorant atribuir sentit a la feina que ha de realitzar.

Avaluar per competències és reconèixer la capacitat que un alumne ha adquirit per donà resposta a situacions més o menys reals.
Només podem avaluar per competències si l’avaluem en el mateix moment en que es planteja la circumstancia que exigeix ser competent.

Hem de pensar en els problemes que la vida pot donà als alumnes i formar a aquest amb l’intenció de que siguin capaços de respondre de la manera més eficaç possible davant d’una situació poc previsible.

L’objectiu ha de ser avaluar per ajudar a l’alumne a que millori el domini d’una competència determinada i per això es necessari conèixer quines son les seves dificultats per establir estratègies d’aprenentatge, disposar del coneixement sobre els diferents esquemes d’actuació existents relacionats amb el problema i sabre triar l’esquema d’actuació més adequat per solucionar-ho.

Els indicadors d’assoliment representen un anàlisis de la competència en funció de l’establiment i l’observació d’aquelles conductes de l’alumne que permetin valorar el grau de domini de la competència.

En aquest llibre explica que no podem avaluar els conceptes de la mateixa manera que els fets o les actituds.
Per avaluar els fets ho hem de fer mitjançant una pregunta senzilla, ja sigui oral o escrita.
Tradicionalment a l’escola avaluaven els fets memoritzant i valoraven si sabies reproduir-los o no.
Els conceptes és poden avaluar a partir d’observar l’ús que és fa del concepte i la resolució de problemes que impliquin l’ús d’aquest.
Podem avaluar els procediments fent una observació de situacions on es fan servir aquests procediments, s’ha de valorar si es sap aplicar o no, no podem valorar-lo memoritzant.
Per valorar l’actitud, ho podem fer mitjançant l’observació del comportament de l’alumne en situacions conflictives que es presenten.

Per tenir un bon coneixement del procés que segueix l’alumne, és imprescindible que els mètodes d’ensenyament donin informació constant de com el nen esta sent competent.

Segons Escomilla, hi ha diferents tipologies d’avaluació que son, segons la seva finalitat,la seva aplicació, segons l’extensió, segons la relació amb l’avaluador i sgons el criteri de comparació.

Dins de la finalitat, hi podem trobar tres tipus d’avaluació diferent.La primera és l’avaluació de diagnòstic o inicial, que serveix per detectar a quin nivell comença l’alumne el procés d’aprenentatge i a partir de quin punt continua. La segona és l’avaluació sumativa o integradora, que és el camí que ha seguit l’alumne del seu procés d’aprenentatge, informant del seu punt de partida i la tercera és l’avaluació formativa o reguladora que orienta, regula i corregeix el desenvolupament formatiu a l’hora de cercar informació constant durant el procés d’aprenentatge. És la més apropiada per l’avaluació processual.

A partir de la tipologia de l’aplicació, sorgeixen tres tipus d’avaluació diferent. L’avaluació inicial o el principi de l’aprenentatge, l’avaluació final que es dóna al final de l’aprenentatge per comprovar si l’alumne ha après els objectius i l’avaluació processual que és dóna durant el procés d’aprenentatge al llarg d’un període de temps determinat.

Dins de l’extensió, hi podem trobar dos tipus d’avaluació, la parcial on orientem l’estudi de determinats elements o parts de la totalitat i la global que és el conjunt de l’aprenentatge après i determina aspectes clau d’un conjunt.

Segons la relació amb l’avaluador, hi podem trobar dos tipus d’avaluació. L’externa on els agents avaluadors no han participat en el procés d’aprenentatge. Un exemple son els informes Pisa.
L’interna, on els participants realitzen l’avaluació. Dins d’aquesta avaluació tenim tres avaluacions diferents. La primera és l’autoavaluació, l’avaluador i l’avaluat son la mateixa persona i ha de ser realitzada tant pel mestre com per l’alumne. La segona és l’heteroavaluació, l’avaluador i l’avaluat no son la mateixa persona i per tant una persona avalua la feina de l’altre i la tercera és la coavaluació, on els subjectes s’avaluen mútuament.

I l’últim tipus d’avaluació és el criteri de comparació on també trobem diferents tipus d’avaluació. L’avaluació criterial, compara el nivell que ha arribat l’alumne després del procés d’aprenentatge amb el nivell predefinit. L’avaluació normativa, es produeix quan el nivell del grup determina el patró del nivell de cada persona. L’avaluació inclusiva, és una avaluació molt innovadora i adapta el procés d’aprenentatge a les necessitats, les capacitats, els interessos i les motivacions dels alumnes.

Moltes vegades els mestres fan proves d’avaluació de diagnòstic als alumne per veure el seu nivell d’aprenentatge, encara que llavors comencen el llibre de text i no veuen si per on comencen a explicar els alumnes ja ho saben o no.

No podem fer sempre una heteroavaluació, ja que hem de tenir en compte el nostre procés d’aprenentatge.

Tots els diferents tipus d’avaluació es complementen entre ells, ja que per aconseguir una avaluació completa s’han de donar els diferents tipus d’avaluació.
Hem d’avaluar per poder veure les nostres errades i reorientar l’educació per entendre bé els conceptes.

Es molt important canvia la nostra manera d’avaluar, per poder canviar la manera d’ensenyar a l’escola.
Es incoherent donà un missatge innovador de l’ensenyament i després fer un examen a final de curs.

Segons Isabel Solé i altres autors l’avaluació implica que a vegades els judicis i les valoracions que fan els mestres dels alumnes sovint estan influïts per diferents factors i amb una observació no gaire acurada i objectiva.

Els alumnes generalment acabaran acceptant aquest judicis i valoracions que fa el mestre.
L’educació ha d’afavorir l’aparició de bons resultats.

Es molt important sabre perquè serveix avaluar i perquè ho fem. Una avaluació serveix per intervenir, per prendre decisions educatives, per observar l’evolució i el progrés de l’infant i per pensar si cal intervenir en diferents situacions, relacions o a les activitats de l’aula. També ha de millorar l’aprenentatge dels alumnes.

El més important és plantejar hipòtesis per a continuar aprenent i no emetre judicis dels alumnes que poden ser equivocats o no. Hi ha que donà confiança als alumnes i ajudar-los perquè puguin aprendre.
Amb l’avaluació els mestres també avaluen el seu projecte educatiu i la seva intervenció.

També es important veure com podem avaluar. Ho podem fer observant i tenint una actitud receptiva i oberta. Hem d’integrar l’observació en la manera de fer, es a dir, en els procediments.

L’observació a més de passiva i neutral pot ser participativa. Aquest últim tipus d’observació intenta avaluar la capacitat de millora i d’aprenentatge de l’alumne quan li proporcionen models i pautes. Un exercici per treballar això pot ser fer un diari de classe.

Altre punt important és la forma de gestionar l’avaluació. A cada nen l’hem d’explicar de manera diferent l’avaluació, ja que cada nen és diferent.
A l’hora de parlar sobre aquest tema el llenguatge ha ser diferent tant pels pares, pels infants i pels alumnes.

Pels pares el llenguatge ha de ser comprensible per a entendre-ho bé, pels infants el llenguatge ha de ser motivador, per a que continuïn mostrant interès per aprendre i pels alumnes ha de ser un llenguatge clar, perquè entenguin les seves errades i les puguin corregir.

L’avaluació es produeix a partir de l’ interacció entre el professor i l’alumne. Es molt important l’avaluació que fa el mestre pels infants, ja que els nens veuen quines son les seves capacitats i possibilitats de tenir èxit durant l’etapa escolar.

Els mestres que tinguin els nens durant els primers anys els hi pot condicionar el seu futur a l’escola. La família ha de conèixer com avalua el professor per poder ajudar al nen durant el seu aprenentatge.

Sempre que acabem una etapa o un cicle, hem de començar un altre per continuar aprenent, sobretot els mestres que han d’estar formant-se constantment.

Varem veure a classe una conferència de Neus Sanmartí, una gran referent en el tema de l’avaluació i el seu lema és: "l’avaluació és el motor de l’aprenentatge."

Per aquesta mestra la funció més important de l’avaluació es aprendre i per això hem de canviar la nostra manera d’avaluar.

Una persona es competent quan és capaç d’autoavaluar-se i prendre decisions per si mateix. Ser una persona competent és difícil però per a aconseguir-ho tots els professors han de treballar conjuntament.

L’avaluació és un procés que consta de diferents etapes. La primera etapa és recollir informació del tema que volem tractar, la segona etapa és analitzar l’ informació i emetre un judici i en funció del resultat hauré de prendre una decisió o una altra.

Una vegada que hem pres una decisió podem triar entre decisions socials, on es classifiquen, seleccionen, qualifiquen i orienten als alumnes i decisions pedagògiques, on els alumnes a mesura que aprenen els hi anem ajudant a aprendre a autoavaluar-se.
Dins de les decisions pedagògiques trobem l’avaluació formativa, on l’aprenentatge el regula el mestre i l’avaluació formadora, on l’alumne és capaç de regula l’aprenentatge.

Els alumnes que tenen bones notes tenen una bona capacitat d’autoavaluar-se, en canvi els alumnes que no tenen tan bones notes mai no saben si el que han fet esta bé o malament.

Segons Neus Sanmartí, hi ha diferents vessants dins de l’avaluació una és aprendre a aprendre que és una competència que consisteix en ser capaç de veure les nostres errades i corregir-les i l’altra és l’autonomia que consisteix en que l’alumne faci les coses de manera autònoma.

Per aconseguir autoavaluar-nos a vegades hem de treballar la coavaluació. Podem veure el treball d’altres persones per veure les nostres errades.
El millor instrument per a aprendre és un portafoli, on l’alumne reflexiona el que ha après durant el curs.

Per fer activitats per aprendre hem de seguir tres passos molt importants. El primer és tenir clar l’objectiu de l’activitat, el segon és planificar bé l’activitat i el tercer tenir molt clar els criteris d’avaluació que volem utilitzar.

Hem d’aprendre ha fer bones preguntes. A l’hora de fer un examen les preguntes han de ser productives, és a dir, diferents a les preguntes que es fan a classe i diferents del llibre de text, contextualitzadesque son preguntes relacionades amb l’entorn i que el destinatari no sigui el mestre, ja que els nens ho expliquen millor a altres companys.

A l’hora de qualificar ho podem fer mitjançant una rubrica en totes aquelles activitats que hem de valorar durant molt de cursos i amb diferents professors, per exemple, l’assignatura de matemàtiques.

Per concloure, Neus Sanmartí diu que sinó canviem l’avaluació el nostre sistema educatiu no va endavant.

Jo penso que tots els autors que he citat tenen part de raó sobre aquest tema.
Crec que l’examen només es per veure si saps o no el contingut, però no hi ha que oblidar-se de donà sentit al treball i l’esforç que fem. Molts d’alumnes només es preocupen de treure una bona nota el dia de l’examen i no es preocupen si han après el contingut o no.

No només hauríem d’avaluar els continguts en un examen escrit, sinó també hauríem de valorar l’expressió oral, ja que a l’escola no ens han ensenyat a parlar davant de molta gent, per exemple, no ens han ensenyat a fer exposicions.

Estic d’acord amb Escomilla sobre les diferents tipologies d’avaluació, però pens que les més importants son l’autoavaluació, l’heteroavaluació, la coavaluació i l’avaluació inclusiva.
L’autoavaluació es important perquè sinó sabem si hem fet bé o malament un treball o un examen no podrem sabre si hem entès bé el contingut. Crec que l’han de fer tant els alumnes com els mestres.
L’heteroavaluació es important perquè pens que sempre es interessant tenir unaltre punt de vista sobre el teu treball.
La coavaluació és important perquè els nens aprenen a avaluar-s’hi entre companys i al mateix temps aprenen a veure les seves errades.
L’avaluació inclusiva és principal perquè tots els nens aprenguin. Hem d’adaptar el procés d’aprenentatge a cada nen perquè cadascun té el seu ritme d’aprenentatge, les seves capacitats i les seves motivacions.

Pens que és molt important que els mestres abans d’emetre judicis sobre qualsevol alumne han de veure les capacitats que té aquest des d’un punt de vista objectiu, perquè si s’equivoquen a l’hora d’emetre un judici pot crear a l’alumne idees equivocades sobre les seves capacitats i desmotivar a l’alumne.

Crec que els mestres han d’animar sempre als alumnes a continuar estudiant, fomentar les seves capacitats i motivar-los. Han d’ensenyar-los a autoavaluar-se i a prendre decisions per ells mateixos perquè siguin persones competents.

També es molt important que la família parli amb el professor per conèixer com va el nen i que el mestre expliqui a la família la seva manera d’avaluar. Si el mestre i la família col•laboren el nen aprendrà molt més.

Després d’haver vist la conferencia de Neus Sanmartí, pens que hi ha dos punts molt interessants.El primer punt son els passos que hem de seguir per fer una activitat per aprendre. Seguint aquests passos els nens aprendran molt bé els continguts, a planificar activitats i el més important aprendran a autoavaluar-se i a avaluar als seus companys.

El segon punt és que hem d’aprendre ha fer bones preguntes per fer pensar als alumnes, perquè reflexionin el que han après i perquè puguin relacionar diferents matèries.

Per concloure aquesta entrada,he trobat un vídeo molt interessant que fa un recorregut pels diferents punts de vista de l’avaluació de l’educació i mostra una nova forma d’avaluar, una avaluació integral dels aprenentatges que està molt relacionat amb tot aquest tema.

http://www.flickr.com/photos/ofernandezberrios/5215235205/sizes/m/in/photostream/

Quinta setmana

Aquestes setmanes a classe hem parlat sobre les competències bàsiques i hem vist una conferencia d’Antoni Zabala.

La necessitat de conceptualitzar el terme competència, ha provocat l’aparició de diferents definicions complementaries, encara que a vegades amb petites diferencies.

En l’àmbit laboral a partir de les definicions de McClelland, Tremblay o el Ministeri de treball i Assumptes socials podem extreure una sèrie de conclusions. La finalitat de les competències es realitzar tasques eficaçment, estan relacionades amb un acompliment professional i posar en practica un conjunt de coneixements, habilitats i actituds.

En l’àmbit educatiu, partim de definicions del Consell Europeu, Monereo o de Perrenoud i podem concloure que les definicions recullen les idees principals de l’àmbit laboral però tenen un nivell més alt de profunditat i extensió a l’hora d’aplicar la competència i precisant com es mobilitzen els components de la competència.

Zabala després d’analitzar totes aquestes definicions conclou que: ” una competència es la capacitat o habilitat d’efectuar tasques o fer front a situacions diverses de manera eficaç en un context determinat. I per això es necessari mobilitzar actituds, habilitats i coneixements al mateix temps i de forma interrelacionada.”

Els components de la competència es centren en l’àmbit del saber, del ser i del sabre fer. En una competència es mobilitzen components actitudinals, procedimentals i conceptuals de manera interrelacionada.

Hem de partir de la necessitat d’intervenir davant una situació única i complexa en un context determinat i perquè sigui eficaç hem de seguir una sèrie de passos. Hem d’analitzar la situació, revisar els esquemes d’actuació que disposem i aplicar aquest esquema de forma flexible i adaptant-lo a la situació concreta mobilitzant tots els components de la competència.

Es diu que una persona es competent quan davant d’un problema actua mobilitzant de forma integrada coneixements, procediments i actituds i el problema sigui resolt amb eficàcia.

El motiu de l’aparició de la paraula competència ha set una conseqüència de la incapacitat per aplicar coneixements apressos a situacions reals, tant en l’ àmbit laboral com en la vida diària.

Al llarg del s. XX van sorgir pedagogies alternatives que defensaven que els nens havien de tenir un aprenentatge per competències en contra de l’escola tradicional, on l’aprenentatge es basava en la memorització mecànica dels continguts.

L’aprenentatge per competències es una proposta per superar l’aprenentatge memorístic, es adir, superar l’acció per l’acció, l’activisme. Necessitem aprendre coneixements, fets i principis. El que volem aconseguir amb aquest aprenentatge es intentar donar resposta a un aprenentatge significatiu.

Per aprendre hem de fer activitats per a que ens ajudin a entendre el món on vivim i respecte a la memorització de continguts hem de sabre quan, com i perquè hem de realitzar aquestes activitats.

La millora de la competència implica la capacitat de reflexionar sobre la seva aplicació i per això es necessari tenir un coneixement teòric.
Per a solucionar un problema necessitem tenir uns coneixements i dominar uns procediments.

L’escola te un paper fonamental, ja que ha de formar ciutadans autònoms i participatius. Encara que el paper pot variar, potser selectiu i propedèutic on l’objecte d’estudi son les matèries, o pot donar una formació integral, on l’objecte d’estudi son les competències.

Les competències que aprendran a l’escola es podran desenvolupar en diferents àmbits: social, interpersonal, personal i professional. Es coneixen com competències generals.

Per a que una persona sigui competent a l’àmbit social ha de poder participar activament en la transformació de la societat, intervenir de manera critica i favorable i valorar-la per a que sigui més justa, solidaria i democràtica.

Per a que una persona sigui competent a l’àmbit interpersonal ha de poder relacionar-se, comunicar-se i viure amb els demes amb comprensió, tolerància i solidaritat.

Per a que una persona sigui competent a l’àmbit personal ha de poder exercir de forma responsable l’autonomia o la cooperació mitjançant el coneixement i la comprensió de si mateix, de la societat i de la naturalesa.

Per a que una persona sigui competent a l’àmbit professional ha de poder exercir una feina professional segons les seves capacitats, a partir de coneixements i habilitats de la professió de forma responsable i que pugui satisfer les seves motivacions i expectatives del desenvolupament professional i personal.

Les competències especifiques han d’incloure els continguts conceptuals, procedimentals i actitudinals.

Per a aprendre hem de tenir en compte els components de la competència, que son l’aprenentatge dels fets, l’aprenentatge per conceptes, l’aprenentatge dels procediments i l’aprenentatge de les actituds.

L’aprenentatge dels fets son necessaris per poder comprendre la majoria de les informacions i problemes que sorgeixen en la vida professional i quotidiana. Un fet s’ha après quan hem entès el concepte i a més el podem aplicar a la vida real.

L’altre tipus d’aprenentatge, per conceptes, es dóna quan hem set capaços d’entendre un concepte , aplicar-ho en situacions concretes i construir noves idees.

L’aprenentatge dels procediments, es dóna a partir d’un contingut procedimental, i s’aprèn mitjançant un procés d’exercitació a partir de models experts.

L’aprenentatge de les actituds, es dóna a partir d’un contingut actitudinal, i engloba valors, actituds i normes. Implica l’anàlisi dels factors positius i negatius , una implicació afectiva i una valoració de la pròpia actuació. Les actituds s’aprenen vinculant-nos afectivament amb aquella actitud. Vivint i reflexionant sobre el que es fa.

Per a ser competents principalment hem de dominar la part procedimental, ja que es la part on hem de posar en practica els nostres esquemes d’actuació. El que hem de fer a l’hora d’aprendre un procediment es interpretar la situació, identificar els problemes per a resoldre aquesta situació o revisar els esquemes d’actuació.

Es molt important a l’hora d’aprendre tenir una bona actitud. La part emocional de l’aprenentatge es principal. Hem de plantejar les coses per a que la part emocional es quedi coberta.

En el llibre d’Antoni Zabala, 11 ideas clave, podem trobar 4 principis per a ensenyar competències.
El primer, consisteix en partir de situacions reals perquè tingui sentit el que expliquem, es a dir, donar significatividad al tema,
El segon, consisteix en partir de situacions complexes, ha de ser l’objecte prioritari de l’ensenyament
El tercer, consisteix en partir del procediment, on s’hagi d’aplicar el concepte après i el quart principi consisteix en partir del contingut i combinar tots els components des d’un punt de vista funcional.

Una actitud competent implica ser capaç de reconèixer els conceptes i que tècniques i actituds son necessàries per ser eficients en situacions complexes i sabre aplicar-ho correctament en moltes ocasions.

S’aprèn mitjançant una bona organització de l’aula, la participació dels alumnes per establir normes de convivència i fent visibles els diferents ritmes d’aprenentatge. En aquest cas es dóna l’aprenentatge entre iguals, on els nens s’ajuden entre ells.

Per aprendre necessitem disciplines per poder explicar coses concretes d’una matèria complexa. El coneixement disciplinar es necessari per la comprensió de la realitat, encara que no son suficients per aprendre.

Hi ha competències que solen assimilar-se en una sola disciplina, com es el cas de les matemàtiques, però n’hi ha d’altres competències que pertanyen a més d’una disciplina, es coneixen com interdisciplinars o n’hi ha competències que no tenen una disciplina concreta, que es diuen metadisciplinars, com per exemple, aprendre a aprendre.

Aprendre a aprendre es una competència transversal. En compte de treballar per àrees, treballem per projectes. Llavors, es una competència compartida.

Hem de donar un enfocament globalitzador a l’hora d’ensenyar competències. Partint de situacions reals.
Podem utilitzar diferents mètodes globalitzadors, com per exemple, anàlisis de casos, fer projectes de treball, etc...

Es molt important que hi hagi una dinàmica col•laborativa entre mestres per dur a terme aquests mètodes globalitzadors.

Hem de posar reptes dins de la zona de desenvolupament proper del nen, en funció de les nostres habilitats.

Estic d’acord amb en Zabala en aquest ensenyament per competències, perquè pens que amb aquest ensenyament arribarem a una formació integral de la persona, ja que apliquem els coneixements que aprenem a l’escola a la vida quotidiana.

Crec que hem de superar l’aprenentatge memorístic, perquè els nens només memoritzen els continguts, a vegades sense entendre el que estan memoritzant i llavors no ho saben aplicar a situacions reals, i hem d'implantar un aprenentatge per competències.

Pens que hem d’ensenyar partint de situacions reals, perquè això ens ajudarà a sabre solucionar els problemes que tinguem tant en la vida quotidiana com en el món laboral. Un exemple molt clar es el que va dir Zabala a la conferencia que vam veure a classe sobre les fraccions i el màxim comú divisor. Tots els que hi havia a la conferencia es recordaven de les fraccions i s’havien aplicar-ho a la vida diària, en canvi poca gent es recordava del màxim comú divisor i molt menys es recordaven de com aplicar-ho a la vida.

M’agrada molt la idea que te en Zabala sobre com s’aprèn. Pens que es molt important una bona organització de l’aula. Els nens es podrien posar en grups i cadascun encarregar-se d’una feina, així els nens aprenen a tenir responsabilitat i ha ser responsables. També es interessant perquè hi hauria nens dins del mateix grup que sabessin més i així podrien ajudar als altres nens que l’hi resultes més difícil. D’aquesta manera aplicaríem l’aprenentatge entre iguals. Amb aquest tipus d’aprenentatge els nens es donen compte si han après el tema o no.

També hem pareix molt interessant l’idea de la participació dels alumnes a classe per establir normes de convivència, perquè ells mateixos pensen normes per a que dins la classe puguen conviure tots i estan reflexionant. Es important també que els alumnes participin a classe per preguntar els dubtes que tinguin, ja que sinó ho fan no entendran bé el contingut.

Ensenyar competències partint de situacions reals m’agrada molt, perquè pens que d’aquesta manera els nens podran aplicar millor els coneixements a la vida real i en el futur seran persones competents. I en aquest punt es molt important la col•laboració entre professors perquè podran ensenyar competències als nens fent, per exemple, projectes de treball ajuntant dos o més assignatures.

L’idea d’aprendre a aprendre es interessant perquè mai a l’escola ens han ensenyat formes d’aprendre. Sempre ens han dit de fer exercicis, copiar a la llibreta o memoritzant i n’hi ha moltes maneres d’aprendre. Per exemple, per aprendre historia podríem aprendre utilitzant estratègies perquè sigui més fàcil, però per aprendre matemàtiques la manera mes fàcil d’aprendre es fent exercicis.

A l’hora de posar reptes als nens hem de tenir clares les seves habilitats, així aniran desenvolupant-les i saben les habilitats que poden fer millor o les habilitats que necessiten millorar.
Arribar a ser una persona competent es difícil perquè hem de sabre seguir una sèrie de passos per arribar a solucionar un problema. Hem de sabre identificar el problema, utilitzar un esquema d’actuació adequat i tenir una bona actitud.
Per això, l’escola es fonamental. Si a l’escola aprenguéssim per competències ja ensenyaríem als nens des de molt petits a ser competents i en el futur podrien solucionar tots els problemes que tinguessin.

He trobat una conferencia d’Antoni Zabala molt interessant que parla sobre les competències i esta dividida en 4 parts. En aquesta conferencia explica que son les competències i com ensenyar-les. Esper que us agradi.


Part 1



Part 2



Part 3



Part 4

Kuentalibros

Al principi de curs quan na Gemma ens va proposar fer-nos un bloc per explicar el que anem aprenent a classe fent una entrada setmanal, vaig pensar que no ho podria fer i que no hem sortiria gaire bé, ja que mai havia tingut un blog, ni havia escrit coses que fossin públiques i molt menys vaig pensar que la gent pogués llegir el que escric.

A mesura que passen les setmanes i anem fent més entrades, m’adono compte de que aquest blog no només serveix per explicar els continguts de classe, sinó també per aprendre a reflexionar, reflexionant sobre l’educació, sobre els nostres sentiments, i també per a llegir autors importants com Antonio Zabala, i blogs de gent molt interessant, com Miguel Ángel Santos Guerra, entre altres.

Fent aquestes entrades he après a reflexionar més i a escriure millor. Estic molt satisfeta personalment perquè veig que ho estic aconseguint i això hem dóna més ganes de continuar millorant i aprenent.

Abans de començar a estudiar aquesta carrera, no sabia utilitzar moltes eines tecnològiques però ara, he après a utilitzar Flickr, Scribd o Photopeach i encara tinc que aprendre moltes més per a ser una bona mestra del s. XXI. Vull continuar aprenent més eines per poder ensenyar millor als nens en el futur.

Kuentalibros es un projecte molt interessant que treballa amb tots els nivells educatius, des d'infantil fins a la universitat fomentant la lectura en la gent. En aquest blog la gent recomana llibres que els han agradat i expliquen un poc de que tracten. Després tothom pot posar comentaris sobre si el llibre els ha agradat o no o inclús donar mes títols de llibres.

Els mes petits fan vídeos explicant els llibres que han llegit. Amb aquesta activitat els nens aprenen a utilitzar les noves tecnologies i comencen a veure que també formen part de l’educació. A mes, també podem trobar lectures en anglès i llibres de diferents autors.

Pens que hem de fomentar la lectura quan els nens son petits i així quan siguin majors es convertiran en grans lectors i gent més culta. Crec que llegir ajuda a desenvolupar la imaginació, la creativitat i també ajuda a escriure bé. Hem de presentar als nens la lectura com una activitat divertida, on viuran moltes aventures.

Quan na Gemma ens va dir que havia penjat el treball deVa de mestres en aquest blog em vaig sentir molt contenta i amb una sensació de que tot l'esforç que he fet, ha servit per a fer un bon treball. No m’esperava que el treballs de les meves companyes i el meu es publiquessin alguna vegada en altre blog on tothom pogués llegir el que pensem.

Estic molt contenta de poder participar en Kuentalibros perquè crec que la tasca que fan es molt interessant i, sobretot, per poder compartir les meves idees amb altres persones. Pens que cadascun pot aportar idees per a fomentar la lectura als nens i així entre tots aconseguir l’objectiu.

Després de llegir els comentaris que va posar la gent sobre els nostres treballs em dóna moltes més ganes de continuar. Per a mi es molt important que la gent que fa aquest blog ens hagi dit que els treballs estaven molt bé perquè això vol dir que anem per bon camí. I a mes ens donin l'oportunitat de poder participar comentant les lectures que ens agradin quan vulguem.

Amb aquesta experiència he après que tothom pot compartir i aportar informació a la xarxa. Abans creia que jo no podia participar en altres blogs perquè no sabia com fer-ho ni que aportar. Ara sé que contant la teva experiència i la teva opinió pots participar a qualsevol blog.

En resum, estic molt contenta i tinc moltes ganes de continuar aprenent moltes més eines, coneixent molts més blogs i continuar superant-me dia a dia.

Estava cercant vídeos sobre com poder fomentar la lectura als nens, ja que he citat el blog Kuentalibros, i he trobat un vídeo molt interessant. Es una animació d’un nen que està a la biblioteca i dóna el missatge de que llegir no es avorrit, que cada llibre es una aventura i els nens es poden divertir molt.






http://www.flickr.com/photos/librarianinblack/5898355792/

Quarta setmana

Aquesta setmana hem començat un tema nou que parla sobre cóm aprenem i les competències bàsiques.

Hem començat parlant sobre cóm aprenem. Hi ha dos tipus d’aprenentatge, mecànic i significatiu. L’aprenentatge mecànic és l’aprenentatge superficial on només memoritzem els continguts, es possible reproduir-los literalment però no els podem utilitzar per a solucionar un problema real. En canvi, l’aprenentatge significatiu es un aprenentatge molt elaborat, en el que es poden reproduir els continguts y donar resposta a problemes reals. Es molt útil per a la comprensió e interpretació dels continguts.

Abans de començar a parlar sobre competències i cóm poder ser competents definiré que vol dir el terme competència. Competència es allò que caracteritza a una persona capaç de realitzar una tasca concreta de forma eficient.

Segons Zabala: "El domini d’una competència implica una acció que per a ser eficaç ha de mobilitzar distints recursos constituïts per esquemes d’actuació que integren coneixements, procediments i actituds."


Un aprenentatge serà més o menys significatiu segons la major o la menor intensitat de factors o condicions que intervenen en l’aprenentatge.

Per a ser competents em de tenir un aprenentatge significatiu mitjançant 10 principis psicopedagògics, segons Zabala al llibre 11 ideas clave.

En el primer principi pedagògic, Zabala, explica que l’estructura cognitiva esta formada per una xarxa d’esquemes de coneixement. Aquests esquemes són representacions que una persona posseeix sobre qualsevol objecte de coneixement. Al llarg de la vida es tornen més complexos. Els coneixements previs han de ser el punt de partida de l’alumne. Els nous aprenentatges s’han d’adaptar a allò que l’alumne sap.

El segon principi tracta sobre la connexió que hi ha d’haver entre els coneixements. Ha d’haver-hi una relació profunda entre els coneixements previs i el nou coneixement per a que l’alumne pugui arribar a assolir bé els coneixements.

L’aprenentatge es produeix quan s’estableixen relacions substantives i no arbitraries entre els coneixements previs i el nou aprenentatge. Es pot aprendre bé quan la distancia entre el que es sap i el que ha d’aprendre es adequada o quan l’alumne te disposició per a relacionar i treure conclusions. Quan aquestes situacions no es donen pot produir-se un aprenentatge mecànic.

El tercer principi psicopedagògic tracta sobre el nivell de desenvolupament de l’alumnat. Per aprendre es necessari actualitzar els nostres esquemes de coneixement, contrastar-los amb els nous, crear similituds o discrepàncies e integrar-los en els nostres esquemes. Els alumnes han de tenir un nivell de desenvolupament adequat per acceptar un concepte nou.

Hi ha diferents nivells de desenvolupament amb les mateixes intel•ligències. Són diferents formes d’expressar-se, però totes son importants. El nivell de desenvolupament està relacionat amb la teoria de les intel•ligències múltiples, de Howard Gardner, que recentment va obtenir el premi Princep d’Astúries per aquesta teoria, on cada nen pot aprendre segons les seves capacitats.

El quart principi psicopedagògic tracta sobre la zona de desenvolupament proper. Es una teoria de Vigotsky i explica la distancia que hi ha entre el que se i el que he de sabre. Saber fer coses autònomament i he de saber fer coses amb autonomia, aconseguiré fer-ho amb ajuda i després sense. L’ensenyament i l’aprenentatge pot considerar-s’hi com un procés per a superar reptes que avancen cada vegada més.

El quint principi psicopedagògic tracta sobre la bona disposició que ha de tenir l’alumne per l’aprenentatge. Segons Zabala, per a tenir una bona disposició per l’aprenentatge tenim que desenvolupar les capacitats cognitives, tenir un bon equilibri personal i una relació interpersonal i de inserció social. Es adir, que si un alumne esta trist o no te una bona situació familiar no podrà aprendre bé els nous continguts ni obtindrà bons resultats.

El sisè principi psicopedagògic tracta sobre la funcionalitat de l’aprenentatge. L’aprenentatge ha de tenir sentit, el tenim que poder aplicar en la vida real. Hem de saber per a que serveix. Per exemple, les fraccions matemàtiques, hem de sabre com utilitzar-les en la via quotidiana. Els coneixements s’han d’explicar des d’un punt de vista funcional.

El setè principi psicopedagògic tracta sobre l’activitat mental i el conflicte cognitiu. L’activitat mental es el principi d’activitat de l’alumne que després el farà reflexionar, crea o investigar sobre qualsevol tema. El conflicte cognitiu, es una teoria de Piaget i es l’aprenentatge que implica resoldre un problema. Primer hem de tenir un desequilibri i gracies al nou aprenentatge crearem un equilibri. Per a que l’aprenentatge es produeixi es necessari que l’alumne sigui protagonista.

El vuitè principi psicopedagògic tracta sobre tenir una actitud favorable per aprendre o el que es el mateix, estar motivat. S’atribueix sentit al que aprenem quan existeix interès cap als nous coneixements.

Hi ha dos tipus de motivació: la intrínseca i l’extrínseca. La intrínseca es una motivació profunda, on aprens per aprendre, es a dir, cerques coses per tu mateix i l’extrínseca es una motivació superficial donada únicament per aconseguir una nota satisfactòria en l’avaluació, l’aprovació del professorat, dels companys o de la família... Em de saber modificar la motivació extrínseca per arribar a tenir i fomentar als nens una motivació intrínseca.

El novè principi psicopedagògic tracta sobre com l’autoestima, l’ autoconcepte i les expectatives que tenim del nostre aprenentatge incideixen en les diverses capacitats de les persones, en les competències i en el benestar.

Una persona ha de tenir expectatives positives per a aprendre. Si es tenen expectatives negatives no podrà aprendre bé. Si el mestre te expectatives negatives de que un alumne no sap fer una cosa, finalment l’alumne tindrà aquest autoconcepte.

I l’últim principi psicopedagògic explica que es meta –cognició o meta – aprenentatge. Es la capacitat de prendre consciencia del funcionament de la nostra forma d’aprendre i comprendre els factors que expliquen que el resultat d’una activitat sigui positiu o negatiu, es a dir, és la reflexió sobre el que he aprés, quins nous aprenentatges podré aprendre, el que no he aprés... Un nen també ha de saber com aprendre, per exemple, ha de saber de quina manera aprèn millor la llengua.

Regular el propi aprenentatge es un factor molt important en l’aprenentatge per competències.

Vaig a començar la meva reflexió parlant sobre l’aprenentatge mecànic i significatiu. Estic d’acord amb el que diu Zabala perquè a l’hora d’aprendre si ho fas mitjançant un aprenentatge mecànic, al cap d’un temps no recordaràs res i no sabràs aplicar-ho a la vida diària, en canvi, amb un aprenentatge significatiu podrem reproduir els continguts i a resoldre problemes de la vida quotidiana.

Penso que a l’hora d’ensenyar hem de tenir presents aquests principis psicopedagògics, ja que no tots els nens son iguals. Aquesta setmana Miguel Angel Santos Guerra al seu bloc a publicat un article que es diu "El dromedario no es un camello defectuoso" , molt interessant que parla sobre aquest tema.

Es responsabilitat del mestre intervenir en aquests principis psicopedagògics per a millorar la capacitat d’aprenentatge dels nens. A l’hora de treballar la motivació han de treballar junts el mestre i l’alumne.

Crec que encara a les aules no s’apliquen tots aquests principis. Hi ha mestres que no tenen en compte si el nen està preparat per assolir un nou coneixement, o creen expectatives negatives als nens. Penso que un mestre mai ha de dir-li a un alumne que no podrà aprendre un concepte. Ha d’ensenyar als nens de manera que s’interessin pel tema i així ells mateixos cercaran informació i es motivaran.

Vaig a contar una historia de quan feia primària que té molt a veure amb aquest tema. Quan era petita les matemàtiques no m’anaven molt bé .La mestra que tenia en aquell moment no m’ajudava a superar el meu problema amb aquesta assignatura i sempre li deia als meus pares que jo no podria estudiar mai, que no servia per estudiar. Jo no li vaig fer cas i vaig continuar estudiant. Ara mateix estic molt contenta d’haver arribat a aquest punt i d’haver demostrat que si que ho podia fer.

Amb aquesta historia vull dir que sempre hem de superar nous reptes i pensar que sempre aconseguiràs el que t’hi proposis.

Hem d’aconseguir que aquest principis psicològics es tinguin en compte a l’escola per poder canviar l’educació i fer que tots els nens tinguin una bona formació. Al bloc Discentia de Pedro Villarubia hi ha una noticia que es diu "Deja vu " que parla dels canvis en l’educació. Es una noticia molt interessant perquè diu que sempre estam parlant de canvis, de protestes en l’educació, d’innovació... però si nosaltres fem sempre el mateix mai canviarà res. Pedro Villarrubia ho explica molt bé en el seu bloc:

"Mañana, o pasado, nos hablarán de cambios, de tecnologías, de proyectos, de emprendedores, de innovación, de cambiar "poco a poco", de entusiasmo, ánimo,…

Hablarán".

"Pero luego, vueltos a las viejas aulas, a los viejos currículos, a la vieja jerarquía docente, algunos nos daremos cuenta, o quizás no, de lo que decía Albert Einstein:

"No pretendamos que las cosas cambien si siempre hacemos lo mismo".


Hi ha un bloc que m’ha agradat molt que es diu La mirada pedagògica , on hi ha un article publicat per Boris Mir que es diu Buenas prácticas, que diu que els mestres han de pensar com canviar la manera de fer classe. Han de cercar noves formes d’ensenyar a l’aula canviant d’actitud, com diu l’autor:

“Así que, ante una práctica excelente, la actitud enriquecedora quizás debería estar orientada a comprender los principios pedagógicos o metodológicos que la inspiran y a promover procesos propios, que surjan de nuestra especificidad. Nada de replicar, imitar o reproducir. Más bien inspirar nuevas prácticas a partir de la apropiación de los mismos principios que han tomado cuerpo en otra aula”


Per concloure aquesta entrada, he trobat un vídeo sobre l’aprenentatge significatiu. El vídeo mostra a un nen intentant fer una figura de fang. Al principi no li surt, però desprès de practicar moltes vegades l’aconsegueix fer. El missatge que transmet es que mai hem de rendir-nos, sempre tenim que seguir endavant superant nous reptes.

Tercera setmana

Bona tarda,

Aquesta setmana a classe hem parlat dels reptes del s. XXI a l’educació i les lleis.

Hi ha 6 reptes. El primer que tenim es la professionalització docent. Hi ha una frase de Francesc Imbernon que diu: “Els mestres han de recuperar el control de la seva professionalització”. Hem de tenir una bona formació docent per a superar aquest repte.

Els principals models de resistència als canvis ,que Jaume Carbonell escriu al llibre Una educación para mañana , són:

El model funcional i absentista reproductor d’inèrcies i rutines, on nomes el professor utilitza el llibre de text i no vol fer cap tipus d’innovació.

El model especialista on el mestre nomes defèn la seva assignatura , no pot veure una visió global i tampoc treballa en equip.

El model autista on el professor nomes va a fer la seva classe i se’n va, no es preocupa pels alumnes.

El model nostàlgic on el mestre no vol participar als canvis que es fan perquè una vegada ho va intentar i no va funciona.

El model basat en la queixa permanent on sempre la culpa és de l’Administració sense veure la pròpia responsabilitat.

El segon repte que tenim es l’aprenentatge al llarg de la vida, tenim que concebre l’educació mes enllà de l’escola. Tenim que formar amb autonomia i responsabilitat als nens. Jacques Delors al llibre La educación encierra un tesoro parla d’aquest tema. També diu que es necessària conèixer l’ educació infantil i secundaria per a una bona formació.

El tercer repte consisteix en l’educació per competències. Cada nen aprèn segons les seves capacitats. L’escola Montserrat es una de les primeres escoles que utilitza el sistema de les intel•ligències múltiples, de Howard Gardner.

El quart repte tracta de l’ús i l’ integració de la tecnologia. Aquest repte esta relacionat amb el primer per la professionalització docent, perquè un bon mestre ha de sabre utilitzar les noves tecnologies per poder ensenyar-la als nens.

El quint repte es donar als nens una educació ambiental. Hem de transmetre als nens uns valors ecològics per a que respectin el medi ambient i el cuidin.

Finalment, l’últim repte parla de la qualitat. Cal tenir una educació on els nens surten preparats per a afrontar tots els àmbits de la vida.

Vam veure a classe un vídeo molt polit que es deia tot comença amb un bon mestre i tractava d’ una noia que era astronauta. La professora un dia a l’escola l’hi va explicar els planetes i ella es va interessar cada vegada mes. Finalment va aconseguir el seu somni.

Jaume Carbonell també parla sobre com han de ser els bons mestres mitjançant deu atributs. El primer es el coneixement de l’ infantessa i l’adolescència. Cal col•laborar amb les famílies per a intercanviar informació i fixar pautes en l’educació.

El segon punt es la relació amorosa i afectiva on explica que el coneixement ha de tenir una certa carga d’emotivitat. Per a tenir una bona relació educativa amb l’alumne hem de parlar molt amb ell o acompanyar-ho durant tota la seva trajectòria escolar i humana entre altres.

El tercer punt es la relació amb la cultura, tenim que tenir consciencia de l’espai i el temps on vivim. El professorat culte es el que sempre busca raons per a comprendre millor perquè les coses son com son. La cultura transforma la relació amb el mon, amb un mateix i amb la resta dels alumnes.

El quart punt es el saber fet pràctica, hem de sabre organitzar el currículum amb adaptacions a la diversitat dels alumnes. Es necessari tenir un temps de reflexió per a seguir avançant i valorar la feina que hem fet.

El quint punt es l’ innovació critica i progressista, el professorat innovador sap crear entorns d’aprenentatge i provocar la curiositat per el coneixement i vol canviar tots els àmbits de l’escola.

El sisè punt es el compromís polític i social. Darrera de qualsevol proposta i actuació docent hi ha un discurs ideològic i un conjunt de valors, com per exemple, el desenvolupament sostenible.

El setè punt es el valor del testimoni. S’educa a traves del testimoni personal, una bona relació i l’exemple.

El vuitè punt es la formació permanent. Es bo combinar la formació col•laborativa amb la personal.

El novè punt tracta de la cooperació i les xarxes docents. Els professors s’ajuden per a sentir-se mes reconeguts i recolzats en les seves idees i actuacions. Una eina molt important per a aconseguir això son les noves tecnologies. Encara que les xarxes virtuals mai substituiran el valor i la qualitat com un mestre ho fa a l’aula.

I l’últim punt es que encara hi ha raons per a l’esperança. No tot es dolent, encara que sempre es dona una mala imatge de la professió.

També vam parlar a classe de les lleis de l’educació i dels sistemes educatius. Els sistemes educatius que hem tingut han set: la llei Moyano(1857), LGE (1970), LOGSE (1990), LOCE (2002) i la LOE (2006)

Amb la llei Moyano hi havia una gran quantitat d’analfabetisme i va ser a finals del franquisme amb el sistema educatiu LGE que l’escola va ser obligatòria fins als 14 anys i desprès podies estar fins als 16. Va aportar molta qualitat i el 100% dels nens es van escolaritzar. A partir dels 14 anys podies fer Batxillerat o FP, encara que FP estava molt desprestigiat. A Batxillerat nomes feien exàmens , copiaven i hi havia pocs grups per a cada especialitat.

Desprès van fer el Cou, un curs que nomes servia per a preparar-te per anar a la universitat. Era un sistema educatiu selectiu i propedèutic, es a dir, un sistema educatiu que nomes servia per passar d’un nivell a altre. Per tant, no formaven persones.

En l’actualitat, el Batxillerat forma a les persones i fa que adquireixin mes capacitats. Preparem a ciutadans del s. XXI ,a mes de complir els requisits per anar a la universitat.

Quan va entrar la LOGSE, com ja teníem a tota la població escolaritzada, necessitàvem una educació de qualitat.. Es mantenia a la gent dins del sistema educatiu. Es comença a parlar d’educació especial. S’amplien els anys d’educació obligatòria i van crear unaltre manera de treballar, les etapes de l’educació no eren propedèutiques si no eren etapes continues. Amb aquest sistema nomes valoraven les notes.

Desprès vam tenir la LOCE, on la qualitat de l’educació va tornar a ser entesa com a resultats.

I finalment va arribar la LOE, que es el sistema educatiu que tenim actualment. Es planteja la llengua estrangera i no es valoren tant les notes. La qualitat educativa es el que volem aconseguir. Tenim atenció a la diversitat i a l’ integració.

Hem de canviar el rol del professor. Tenim que canviar la formació del professorat. Els professors estan desprestigiats fins que no els compensem amb el nivell que correspon. I el mes important, hem d’aconseguir la independència del llibre de text. Ha de ser un complement d’informació no l’única font d’informació .Sinó canviem aquestes coses el sistema educatiu no millorarà. Un bon mestre ha de sabre el currículum i fer una proposta didàctica.

Segons Tonucci, actualment, ja no tenim una escola tradicional sinó una escola amb teories constructivistes, que consisteix en que els nens construeixin els seus propis coneixements. El mestre sap motivar, orientar, estimular, descobrir interessos... i renúncia a l’avaluació centrada en la memòria i busca metodologies científiques com l’observació i la documentació.

Segons Zabala, l’escola te un paper mes global aquea barca totes les capacitats de la persona a partir d’una formació integral i comprensiva. També atén a la diversitat de l’alumnat. Es defensa el treball en equip com a mitjà per fomentar la sociabilització i la cooperació per fer possible una educació entre iguals.

Gimeno Sacristan, es planteja perquè tornar a obrir el debat sobre la necessitat de canviar el sistema educatiu i parla de l’educació obligatòria. Una raó per a canviar el sistema es per que l’educació obligatòria es una realitat on treballen molts de mestres, unaltre es perquè l’educació te una importància social de primer ordre en la vida dels nens, de les famílies i de la societat en general i altre punt es que l’educació canvia amb la cultura i la societat.

L’educació obligatòria d’abans reflectia uns nous objectius ambigus, com per exemple, volia legitimar un nou ordre social o ensenyar per a controlar la disciplina dels nens.

A l’any 1948 es va reconèixer a nivell internacional l’educació com un dret compres en la declaració universal dels drets humans i l’any 1959 es va crear la declaració dels drets dels nens.

Cadascun veia l’educació de diferent manera. Uns veien que els nens tenien que deixar de treballar tantes hores en una època on els pares necessitaven els salaris que els nens portaven. A mesura que les condicions de vida i dels pares varen anar millorant els pares i l’Estat van fer un pacte, L’Estat s’encarregava dels nens.

Altres consideraven que tenir educació t’hi donava una vida mes digna, altres veien l’educació com una forma de relacionar-se amb gent d’un estatus social diferent al seu o simplement per l’oportunitat de gaudir del coneixement.

L’educació obligatòria segons Sacristan, es basava en una sèrie de punts: en la fonamentació de la democràcia, era un estímul per al desenvolupament de la personalitat dels alumnes, en l’ inserció de les persones al mon i en la custodia dels nens mes petits.

Aquesta educació formava part de la realitat social. Qui tenia mes educació i de mes qualitat tenia millors condicions de vida que les persones que no havien estudiat. Això va crear una desigualtat general.

En l’actualitat, l’educació obligatòria es una realitat de dimensions socials, politiques, antropològiques, familiars i personals que es projecta en la mentalitat, en els afectes i en els comportaments.

Es molt interessant conèixer els sistemes educatius que teníem abans perquè ens adonem de com ha canviat l’educació. Per exemple, ja no tenim aquest sistema selectiu i propedèutic i ja no tenim tant en compte els resultats a l’hora d’avaluar sinó que tenim present altres coses.

Estic d’acord amb els reptes que planteja Jaume Carbonell, perquè pens que si aconseguim superar-los l’educació canviarà. Crec que tots els reptes son importants però per a mi el segon repte es essencial per a aconseguir una bona educació. Crec que també es molt interessant els deu atributs que exposa Carbonell per a ser un bon mestre. Jo pens que es necessari tenir clar aquestos atributs, ja que recullen els principals valors d’aquesta professió.

També estic d’acord amb la visió que te en Zabala respecte a l’educació perquè defensa el treball en equip i la diversitat de l’alumnat.

En Tonucci també te part de raó quan diu que ja no tenim una escola tradicional, sinó una escola amb teories constructivistes. Els nens han de construir el seu propi coneixement.

M’han agrada’t molt els capítols que he llegit de Gimeno Sacristan, perquè parlen de com era vista l’educació abans. L’educació ha canviat molt perquè ,segons Sacristan, els professors ensenyaven als alumnes per a controlar la seva disciplina i ara els ensenyem per a que puguin afrontar tots els àmbits de la vida en el futur.

En definitiva, tant en Jaume Carbonell, en Sacristan, en Zabala o en Tonucci tenen part de raó amb la seva visió de l’educació.

He trobat un vídeo on explica molt bé l’educació que hi havia abans i la d’ara, mostrant com cada vegada l’ensenyament a anat empitjorant i com els infants tenen major facilitat e imaginació per crear coses mentre que un nen d’una edat mes avançada que ja a rebut uns estudis a reduït molt les seves capacitats creatives. També parla de política i com aquesta esta unida amb l’educació.

Segona setmana

Bon día,

Aquesta setmana hem parlat a classe de l’educació del s. XIX i l’educació del s XXI , encara que la setmana anterior vaig comentar un poc aquest tema, vull ampliar-ho una mica més.

Vaig comentar que durant el s. XIX , a la societat industrialitzada, la finalitat de l’escola era l’aprenentatge escolar però també instruir als alumnes. Del mestre també vaig dir que era autoritari i que era l’únic transmissor de coneixement i sempre treballava tot sol. Dels alumnes vaig que eren una tabula rassa, es a dir, no tenien cap coneixement previ. També eren passius i l’únic que feien era memoritzar les lliçons, encara que no ho entenguessin. A classe estaven agrupats per edat i per sexes.

Disposaven d’uns recursos escassos, com podien ser mapes, pissarra, un globus terraqui.. però el més important era el llibre de text. Era l’única font d’informació i marcava el currículum de tot el curs. Pel que fa al contingut, estava dividit per assignatures, encara que la realitat no estava dividida per matèries. Basaven l’ensenyament en continguts.

Els professors avaluaven fent un examen escrit al final del procés d’aprenentatge i segons els resultats et podien sancionar i classificar, segons si eres mes llest o no. L’examen nomes servia per memoritzar el contingut, feien una reproducció dels continguts conceptuals.

Els alumnes feien les classes sempre a l’aula i dedicaven una hora per a cada matèria. Les activitats que feien estaven basades en la llei de les 3 unitats, es a dir, fe tots el mateix, al mateix temps i en el mateix espai. Eren activitats dirigides, repetitives i monòtones. No es feien activitats conjuntes amb altres assignatures i tampoc eren autònomes.

Al s. XXI , a la societat del coneixement, la finalitat es la formació integral de les persones, construir coneixement i l’aprenentatge al llarg de la vida. El mestre fa de guia del coneixement, activa la curiositat de l’alumne, crea situacions d’aprenentatge per crear un nou coneixement i sempre treballa en equip ,coordinació docent.

Ara els alumnes també aprenem amb les tecnologies, participem a classe i construïm el nostre propi coneixement. Hi ha una frase molt interessant que diu:” L’alumne es el propi protagonista del seu coneixement”.

Respecte als recursos,ara tenim molt diversos i variats, com les TIC. La tecnologia complementa l’educació perquè ens ajuda a buscar informació, a crear textos,.. En l’actualitat tenim uns continguts globalitzats, per la societat en la que vivim.

Pel que fa al tema de l’avaluació, sempre avalua el mestre i podem trobar l’avaluació global, que es fa a final de curs i l’avaluació continua, que regula l’aprenentatge per reorientar aquest procés i per detectar necessitats d’aprenentatge. Encara que per millorar les formes d’avaluar podríem afegir, a part del mestre, l’autoavaluació, on un alumne s’avaluï i la co-avaluació, que es tracta d’avaluar-s’hi entre companys. Ara avaluem per aprendre no per classificar ni sancionar.

Ara, com les escoles son mes grans, tenim més espais per fer classe, aules de psicomotricitat,.. Podem ajuntar matèries i fer projectes de treball, i per tant, no seguir un horari tan estricte com al s. XIX . Els professors es coordinen per fer dos assignatures juntes. Encara que no es a totes les escoles que es segueix aquest procediment.

Les activitats, han canviat molt respecte al s. XIX , ja que hem romput la llei de les 3 unitats, son mes creatives, son autònomes i es poden fer interdisciplinars.

En l’actualitat, tenim molta mes flexibilitat que abans per dividir als alumnes, per exemple, per la capacitat o pel nivell.

He estat llegint el llibre 11 ideas clave d’Antoni Zabala i Laia Arnau i m’ha paregut molt interessant perquè et fa reflexionar sobre l’educació. Un punt molt interessant es que per a aconseguir que els nens tinguin una formació integral han de col•laborar la família i l’escola, ja que l’escola s’encarrega dels coneixement o dels recursos i la família ha d’ensenyar al nen bons valors per a que sigui uns bona persona, encara que l’escola també ha de participar en aquest punt.

També em va cridar l’atenció quins eren els principis de les escoles d’abans. Per exemple, hi ha constància als textos antics de que a l’escola es fomentava el desenvolupament global de la persona, al s. XVI ,encara que no podia anar molta gent a l’escola, feien lectura o escriptura però desenvolupaven altres capacitats i a la revolució burgesa destacaven els continguts vitals per a la formació universitària. Jo crec que en l’actualitat, encara es segueix aquest últim principi.

L’educació ha de formar totes les capacitats del ser humà per a donar resposta als problemes de la vida. També ha de tenir una funció orientadora, per a poder desenvolupar-nos a tots els àmbits de la vida. Amb l’educació hem de poder tenir un desenvolupament personal, interpersonal, social i professional. Hi ha una frase que il•lustra aquesta idea, la podem trobar al llibre La educación encierra un tesoro i diu: “Sabre conèixer, sabre fer, sabre ser i sabre conviure”.

Per assolir be els coneixements a part de sabre la teoria, cal que els posem en practica. A les escoles actuals podem dir que imposem la teoria sobre la practica, com diu el llibre d’11 idees tenim la teoria del “sabre per el sabre”. El coneixement té sentit quan el que el posseeix es capaç d’utilitzar-lo. Això seria un bon canvi per a l’educació.

El vídeo de Tecnologia ou metodologia, crec que es molt interessant, per que et fa reflexionar sobre aquest tema. Encara que utilitzis les noves tecnologies sinó canvies la forma de donar la classe no canvia res . Hem d’utilitzar les noves tecnologies per ajudar als alumnes a crear informació, a cercar-la o a relacionar-se amb totes les eines de comunicació que hi ha.

Crec que en l’actualitat ha canviat el concepte d’anar a escola. Abans alguns nens anaven amb por a que si feien qualsevol cosa malament el mestre els castigaria. Hi ha un vídeo que vam veure a classe, de Mafalda ,on Felipe quan va a l’escola pensa que va a un camp de concentració. No vol dir que les escoles fossin tant dolentes sinó la por amb la qual Felipe va a l’escola i l’esforç que li costa anar. En l’actualitat, els nens van contents a l’escola i els mestres no imparteixen càstigs i ajuden als nens.

Jo pens que es molt difícil canviar el sistema educatiu que tenim en l’actualitat, ja que dur en funcionament molts d’anys i es molt fàcil no canviar res i seguir igual, però crec que necessitem un sistema educatiu nou on es doni als alumnes una formació integral per a que en el futur siguin persones que sàpiguen afrontar els seus problemes i perquè els nens desenvolupin la seva manera de pensar. Es podria aconseguir si s’ajuntessin tots els mestres i poc a poc el sistema aniria canviant, encara que poc a poc s’està avançant. Hem d’aplicar mètodes d’ensenyament mes efectius.

Estic d’acord amb en Zabala quan diu que per a aconseguir una bona educació cal que col•laborin la família i l’escola, perquè si l’escola esta educant al nen d’una manera i a casa no segueixes amb aquesta educació, la feina que fa l’escola no serveix i el nen no rebrà una educació completa.

Es molt important també, que a les escoles quan els professors expliquin teoria ho posin en practica, ja que sense la practica no es poden assolir bé els coneixements. D’aquesta manera si seguim imposant la teoria sobre la practica, estem utilitzant únicament la memorització per a aprendre.

Resumin, en l’actualitat el sistema educatiu ha canviat molt respecte al segle XIX , però encara hem d’aconseguir que aquest sistema canviï molt mes per a aconseguir una educació molt mes completa.

Vaig a penjar un vídeo que hem fet Carol, Arantxa, Alicia i jo ,per a un treball,que parla sobre l'escola que volem. Esper que vos agradi.